Nàpols i la costa amalfitana

Nàpols i la costa amalfitana
sota la pluja quotidiana

(hivern 2005/06)













I. Nàpols

No tenia la ciutat més històries per amagar,
tot era estampat a l’enreixat urbà
d’aquell cementiri de paraigües.

Cada racó un mirall d’esdeveniments,
cada cantonada un lloc per explorar,
cada llamborda un desequilibri,
cada plaça una excavació,
cada palau un luxe antic,
cada passeig un seguit d’aturades,
cada església una lliçó d’art,
cada jornada un munt de xàfecs,
cada pas moltes mirades,
cada barri una sorpresa,
cada dia il·limitada feina,
cada nit una fosca exhalació,
i a l’endemà, tornar a començar.



II. Sulfatares

Fuma la Terra
de manera extrema.
Treu fum per molts forats
malgrat la llei antitabac.

Fumaroles a cel obert
i una sauna de fa temps.

Sulfatares, olor d’infern.




III. Bressol de naixements


Al lloc del naixement dels Naixements
aprofiten els espais més adients
per ubicar-ne els micro- mons dels pessebres :

Les fonts del mig la plaça,
el passadís de les sagristies,
qualsevol capella d’una església,
i fins i tot una corba de la carretera,
al petit penya-segat rocós de la vorera.

I entre les innombrables botigues d’antiguitats
és fàcil anar trobant figures de totes mides,
a la ciutat un museu especialitzat,
i comerços monogràfics amb normalitat
entre clarianes ocupades per estols de visitants.

Bressol de naixements.



IV. Contrastos tèrmics

Vesuvi, volcà nevat,
cor i con,
con de terra congelada,
cor d’antiga erupció
de la lava en ebullició.

Veure’l des del tren,
fer-me’l meu a distància...


I a la vesprada,
entrar a la gelateria napolitana
al barri del Castell de Sant Elm,
desprès de veure la badia a l’hora d’entrellum...

Temperatura ambient a zero graus
per seguir passejant pel carrer llepant el cucurutxo.

Guants, gorra bufanda
i un gelat de xocolata i avellana
per recuperar l’energia del turista,
imprescindible cada dia per seguir guaitant.
el detall d’un paisatge gran.





V. Panorama

Esgarrapa el cel cada muntanya
i barreja la boira els contorns
mentre el mar amaga
els naufragis dels morts…

Majestuós el panorama,
sublims els núvols esculpits.


I massa curt el dia de llum solar.

VI. La costa amalfitana

Passejar tranquil·la la mirada
per la costa amalfitana
sota els vents, a l’ull de la tempesta,
rebent una pluja beneïda per la llum crepuscular
eterna d’una llarga tarda de judici final.

I entrar amb la foscor màgica a Ravello,
batallar contra les forces celestials
contemplant allà baix el mar mogut
sota la torre italiana de qui sap quan
que s’ubica a una cantonada de la plaça més gran...

Respirar humitat de gotes d’aigua que fan mal,
ficar els peus als inevitables basalts
mentre suren a l’ambient retalls de luxe cultural:
el festival anual de música internacional,
i la memòria presencial dels mites d’antologia...

Grieg, Ibsen, Caruso, John Steinberg
sobreviuen per les parets d’Amalfi, Ravello i Positano.

I un ambient literari regalat.






VII. Sibil·la


Passadís gòtic de l’antiguitat,
parets i sostres de grans lloses,
lloc on la Sibil.la endevinava
el futur dels visitants…

O els visitants del futur?

I des de dins del passadís
somiar que en sortir
es veu el mar i una illa al davant
entre els versos de Virgili.

I que el somni d’immediat
devingui realitat!





VIII. Capri

Anar a Capri és penetrar
en un habitat ideal.

És un mapa a escala humana,
és una illa per caminar,
un paisatge de muntanya,
que cau de sobte al mar.

Està el cel a tocar
i és la costa retallada
un paradís per navegar.

Evidències de tots el segles.
Als carrerons, el luxe quotidià.
Els jardins, mediterranis.
Les cases, per instal·lar-se ja...

Un somni a l’abast?
No és pas el cas!

I el palau imperial de Tiberi,
que contempla des del cim
les harmonies del desnivell
i les ruïnes de la història.



IX. Flora


Roures, pins, xiprers,
llimoners i tarongers
emmarcats per la flor de l’atzavara.

Margallons entre falgueres,
malva-rosa amb aroma de llima
fugint de les tanques del jardins...

I el mar, entre esculls i farallons.
I un cel gris fins al infinit.


X. Concerto di capo d’anno

Començar l’any sentint Strauss
a la basílica romànica d’Amalfi
sembla un fet de bon auguri.

Caminar després per la ciutat,
tota port i catedral,
que va ostentar la capital
de la República Amalfitana.

Dinar productes del mar
sota una cúpula medieval...

I seguir pels carrerons
respirant l’ambient intemporal
de la història napolitana.







XI. Territori luxós

Territori luxós,
palaus d’intenses lluminàries.
pèrgoles jardins i miradors.

Soledat de grans senyors,
batejada amb el silenci del lleure etern.

Parafernàlia arquitectònica
ubicada a un paradís natural
amb precisió mil·limetrada.

I vents de mar.
I illots aïllats.
I les sirenes ja absents...



XII. Pompeia

El Vesuvi presidí el final de la ciutat sencera;
ara és tot un decorat d’estil molt pompeià,
columnes, atris i murs de palaus,
les tavernes i el mercat,
cases nobles, mòmies calcificades,
mosaics per il·lustrar llibres de regal,
els teatres per actuar.

I els carrers tal qual.

Un dia silenciós gairebé fosc (avui)
em remet als crits més estorats (ahir)
d’uns habitants atrapats per l’erupció:

Una falla a moltes vides,
un final inesperat.
Un adéu per sempre,
moltes morts sense comiat.

Un escenari per especular,
ambient de novel·les romàntiques,
decorat per films realistes,
i d’històries de romans.


Isabel Barriel
Gener 2006

Mots de sorra i llum (Viatge a Libia)

MOTS DE SORRA I LLUM


PALABRAS DE ARENA Y LUZ

















Viatge a Líbia

Des 04/ Gen 05
















I. Pous d’infinits


Forn gelat descapotable
del que no pots escapar;
els camins són laberints,
l’horitzó inabastable,
l’espai pous d’infinits
i l’atmosfera un miratge.

Sobreexposició a les imatges,
que el sol intens d’hivern
enlluerna els paisatges.

I de nit els estels
m’ubiquen dins el viatge.






II. Facetes del desert


Oceà de pedres negres,
mars de dunes (llums i ombres)
sorrals entre roques vives d’erosió,
pous esporàdics amb tènue vegetació,
llacs salats entre palmeres,
terres ocres pedregoses fins enllà…

És un tractat de geologia,
pàtina del temps i la climatologia.
És un manual d’art rupestre,
pintures i gravats fets pels avantpassats.
És un estudi de filosofia,
seu d’introspecció individual.
És un gimnàs per navegar.
És un temple per il·luminats.
És un concert coral de vida natural.
És un observatori estel·lar.




(I un destí per viatgers sacrificats:
no hi ha hotels ni restaurants.
I un destí per viatgers afortunats:
no hi ha sostres ni murs
ni espais tancats o limitats).




III. Un glaciar

Un glaciar bajo la roca,
un glaciar de arena y sol
pinta el paisaje de color,
llena de frío el ambiente
y de vacío interior
los espacios de la mente.







IV. Es savis invisibles

Els savis invisibles de l’ahir
pul·lulen per aquí...
(Són els genis del desert)
Han xiulat aquesta nit
buidant de passat el temps
fins fer-lo avui present.

Ja sempre tot va ser
ja sempre tot serà,
eternament potser.

Tot està ja escrit,
tot sembla ja previst,
però aquestes paraules tu no has vist
doncs poden fer-se evidents
per l’únic fet de parlar d’Ells
convertint de cop en fosca angúnia
l’equilibri de la vida i l ’harmonia.

Mai no has llegit això,
mai, encara que sembli de debò.







V. Monjoies de sorra i llum


Monjoia de sanguina,
monjoia de taronja o llima,
monjoia de mandarina…

Inacabables són les monjoies
que hi ha a la sorra encaixades
disfressant les dunes de coloraines.

Monjoies seques sense suc,
monjoies de sorra i llum.











VI. Fer el te


Espuma i aire sobre el got,
temps, foscor i foc…

Fer el te sense impaciència,
incorporar-li la gestió
d’anar passant el líquid de pot
amb alçada de cascada
sota un cel gèlid cada vesprada.










VII. El séquito


Conductores, guías,
cocinero, cabra, pinche
y el policía siempre,
también llamado Lautoridad,
madero, bofia o pasma…
(dicen que nos vigila
por razones de seguridad).

Todos usamos
el mismo lecho
la misma silla
la misma mesa:
el mismo suelo
la misma arena,
sede del sueño,
de la ingesta
y de la exgesta.

La misma arena,
el mismo suelo…



VIII. Ai!


Ai!... quin Google insistent
apareix sens Wifi al meu cervell!:
Lawrence d’Aràbia,
els tres Reis amb patges i camells,
Paul Bowles i el seu cel,
El pacient anglès,
La Bíblia i tots els Testaments,
Les mil i una nits,
les llegendes d’Aladí,
Alí Babà, coves amb tresors amagats...
I els fantasmes garamants.









IX. Filet daurat

Filet daurat
a la cresta de la duna
sinuós i extravagant
que a mitja tarda delimita una a una
cada assolellada convexitat,
cada ombrívola concavitat.

Colorista escultura
signada pel vent i la natura.
Joc de buits,
d’inclinacions,
de sorra i fons,
declinacions
i angulacions.

Incideix la llum del sol
sobre aquesta signatura.

Filet daurat
a la cresta de la duna.


X. Epicentre del paisatge


Geometria i volum,
el·lipsis, semiesferes,
espai, ombres i llum,
maquetes d’arquitectes siderals
són les dunes en eteri estàtic ball
quan tu ets l’epicentre del paisatge.














XI. After sun,
(o els efectes de la llum)



Lleu, flotant i amb fortalesa
així ha tornat un cos que reconec
sobre el meu esquelet.

Caminant per la ciutat es tambaleja,
doncs li falta l’aire fresc
que al desert hi presideix.

Gastades expressions
a les cares de la gent
quadriculen els carrers
mentre levita el meu cervell
abduït pel cel d’aquell tros de planeta.


Isabel Barriel
Gener 2005

Illa de Xipre

XIPRE

No és pas gaire complicat dedicar-hi jocs de paraules, poesies o metàfores a una illa com Xipre, atès que
té ritme intern i vida pròpia.
Ambdues característiques la fan generadora de lírica empírica.
I el seu exotisme mediterrani.
I l’epicureisme de la seva vida.
I la humanitat del seu esperit.
I els seus generosos habitants.
I el color dels seus silencis.
I la trama dels camins.
I les veus dels seus fills.
I els gats als jardins.
I els monestirs petits
amb negres monjos altius.
I les vinyes pel vi.
I el vent de l’orient.
I els verds com pintats.
I els estels de la nit.
I els cirerers florits.
I l’aigua quieta del mar.
I les onades a l’altre costat.
I les cases de pedra.
I la sequera.
I el cel infinit.
I a les esglésies, missa llarga.
I les fogueres de Pasqua.
I les tombes de la història.
I la frontera de filferro i guerra.
I els rètols previs al dubte.
I totes les llimones omnipresents.
I les bosses fetes de ganxet.
I la neu a l’Olimp.
I els llangardaixos al sol.
I el cafè sempre amb el got d’aigua a la vora.
I volant la cuereta groga.
I un capsigrany al mur de la ruïna.
I una cornella emmantellada a cada moment.
I els magraners.
I les mimoses.
I els núvols infreqüents.






Equipatge per anar a Xipre
(tot i que serveix per a qualsevol viatge)

Un casc blau per si de cas,
el fulard de seda turca,
un iogurt grec a la mà;
la senyera blanca alta
i les ganes de voltar.

La bossa per vomitar,
la memòria preparada
per aprendre i no oblidar,
la bombeta a les neurones,
la mirada al més enllà
i el desig que a la tornada
ens rebi melós el gat.


Als turons

Als turons ben situats,
airejats i amb vistes al mar
sense gestors immobiliaris
instauraren antics pobles
les vitals ubicacions.

I passats ja uns quants segles,
terratrèmols i tempestes,
eclipsis i mil guerres
ens queden per trepitjar
i donar feina als arqueòlegs
les ruïnes actuals.
Mosaics, columnes, capitells,
enterraments i basaments
demanen (o no)
històrica interpretació
d’especialistes en acció.



Grecs i turcs


És una illa dividida
que el pretèrit ha fet viva?
Enemics
barallats per in aeternum.
Veïns
barallats respirant el mateix aire.

Comparteixen el paisatge,
comparteixen el rancor,
comparteixen fins i tot
el sabor del formatge,
la frontera i el dolor,
el cafè, les onades i l’oratge.






Fauna i flora


El còlit de Xipre
que ens espera
mirant l’asfalt
de la carretera.

Els tarongers
que ens regalen
la seva essència
a cada finestra
del nostre cervell.


Flor i fruit alhora,
i l’ocell a la vora.





Muntanyes


Troncs de pins ‘brutius’
clivellats a la base,
muntanyes tarterades
escopint pedres als camins...


Arribem a la Vall dels Cedres:
és la vall de les sorpreses,
doncs falten sens dubte només
els gnoms del Nord
i els follets del bosc.





Vasilis


Restaurant popular
amb les fotos del plats,
l’amo tot amabilitat
pel nostre primer sopar.

Al centre de Nicòsia,
gent sortint i entrant...
Pa àzim farcit d’amanida i carn
menjat amb gana i cervesa local.









The bridge





El nostre local
per l’últim sopar
a un poble impossible
que ens treia carretera enllà
quan ens veia arribar.
A Kalavasós el restaurant del pont:
humus, olives amb all, vi de la gerra,
una patata al forn coberta de tot,
tomàquet saborós, carn estofada,
gust de canyella, aire fresc del carrer,
estris de pagès a les parets
i els clients vermells estrangers.



Peix per sopar


I faltava, és evident,
el menú avui de peix.

A Polis, que malgrat el seu nom
és poble i no ciutat,
vam sopar llobarro i pop
tot fresc del millor
a una taverna d’estil port.
Vi blanc sense nom,
mandarines,“ouzo”
i bona nit a tothom.











Joc de pistes


Semblàvem criatures
superant proves d’una gimcana
entre el llentiscle i l’argelaga,
consultant llibres
i especulant sobre el futur
més immediat.

Sense esforç se’ns oferia la solució
a tots els dubtes més quotidians.
Circulant com els anglesos,
cercant aixopluc a pobles remots,
jugant a ruralitat,
llegint carrers a cops de lenta veu
i també els rètols de l’autopista
què, ves quina sort!... és gratuïta.


Tarongina


Plaques solars
en comptes de gats
a taulades i terrats.
A claustres, patis i horts
perfum de tarongina
i el vent a cops de brisa.







Afrodita



És un nom de referència
que et permet sempre encertar
l’indret per visitar.

El temple,
sobre el mar.
Les estàtues,
al museu.
El bany,
aigua de les muntanyes entre roques.
El lloc de naixement,
a la platja mirant cap a l’oest.

I les joies de disseny.
I el nom d’un hotel.
I un model de nina de rifa
I una marca de caramels.
I un anunci a una revista.
I un plat combinat de cafeteria.
I un dibuix animat.



La deessa Afrodita
fa de patrona a aquesta illa.
Col·liri

Hi ha un col·liri al cel
que l’ha fet transparent;
s’emmiralla a la presa
quan arriba el capvespre.

Els colors tènues i canviants
són llums encantades
que plouen sobre aquestes contrades.





Monestirs

Fe.
Foc d’espelmes.
Sants d’or fals.
Deus a dojo.
Murs amb frescos.
Interiors foscos…

... i per fora, llum.

Acàcies i café (EtiopiaI)

"Tot el temps per cremar llenya, tot el temps per torrar el cafè... Fer del fum un núvol efímer, fer del tast un bon moment." E T I O PI A AGOST 2005 I . Saint George Un seguit d’oblits autònoms formatejarà els meus records d’una etapa viatgera-tafanera presidida per Saint George. Posa nom a la cervesa més preuada, és el sant per excel·lència, i un excels temple monolític dissimulat a dins la terra, un tresor de Lalibela farcit de misteri religiós. Escena vital a totes les auques, compartint murs al monestirs més remots amb d’altres sants i màrtirs encara acolorits. Pells pintades per artistes naïfs, mercaderia dirigida a farangis* embadalits. *farangis = blancs/estrangers, en la llengua amhàrica II.Moviment Moviment multidireccional constant, belluguet intern explícitament manipulat batejat a cada instant per la pols fina de la pista, que a manera de fumera s’aixeca envoltant-nos tot el cos. Col·loca a cada racó en superfície aquella capa protectora que fa de segona pell i ens desmitifica el concepte de la higiene, atorga canonades vives al nas i fa dins la boca una sucursal de bòvila incipient. Insistirem no obstant, en arribar a l’aixopluc de torn, a dutxar-nos sense excusa tot sabent que a l’endemà la pols també ens envairà. I el moviment sempitern desequilibra el món intern i l’omple de paisatges. III.Història bèl·lica Tractat a cel obert d’història bèl·lica; queden als camps, tocant la carretera, tancs i restes de material de guerra coberts ara de flors i d’espontània herba. IV.Dorze Pugem cap a Dorze per una pista de muntanya, pedregosa sota una pluja immòbil d’humitat entre boscos de cedres i gent peregrinant fins al mercat. Carreguen ases i dones feixos de llenya i sacs pesants, i carbó i eines i cereals i àmfores pròpies de casa rural... caminen inclinant esquena i cap reverenciant la terra que els esclavitza, la mateixa que els hi regala cada dia un tros de vida. Els nens, que molt aviat perdran la seva condició, fan equilibris i voltes de circ davant el cotxe, per poc diner i molt risc. Ballen i riuen, demanen un birr*. La boira espessa amaga el poble, envolta mercaderies venedores i clients amb un tel de misteri: és gent que tragina des d’un col·lectiu murmuri eteri. Plaça central, pedres i fang, és dijous seu de mercat. I una casa (cabana vegetal amb parets i terra de terra) al voltant de la plaça és avui sala de vetlla: laments femenins de dins, al portal, silenci d’un grup d’homes amb ulls d’infinit. Mentre el mort és plorat l’activitat continua fora, al mercat. *birr: moneda etíop V.Mirades Ens parlem mútuament amb mirades creuades, algunes d’enteniment, les menys són de ràbia, curiositat o resposta sense pregunta prèvia, somriures de cop carregades de vida, insults continguts amagats als ulls, missatges de socors, ensurts... Creuem les mirades des del saber-nos estranys i alhora semblants, ens mirem escodrinyant els rostres (variades les faccions, cada origen un misteri) i ens sentim benvinguts els hostes. És l’aprenentatge de mirar als ulls aliens des de la resolució, contundència i dignitat que nostra cultura admet només en l’àmbit de la més estricta intimitat. VI.Mapa Paisatges de sabana, imatges d’alta muntanya, monòlits per a l’escalada, prats, pastures i cascades, cons volcànics elevats, aiguabarreig a la vora els llacs, sequedat ambiental entre acàcies de punxes, humitat tropical sota cafetars i plantes variades, fred ancestral pels petits pastors d’alçada que cuiden ramats mixtes de vaques, cabres i bens, cavalls, asses i gossos a cops secs de fuet: Indiana Jones es fa evident buscant l’Arca de l’Aliança... Les terres altes d’Abíssinia ens alcen cap el cel, quasi a tocar l’origen de la pluja. El riu Omo ens travessa en ficus buits sobre ses aigües xocolatades. Patchwork de conreus a totes les colines, cereals i eucaliptus, vivendes esquitxades arreu i habitants caminadors d’il·limitat anar i venir per l’eix de vida que és la freqüentada pista. VII.Les cascades del Nil Blau Ha brollat al llac Tana no fa pas massa, i ja troba un desnivell per lluir-se i caure lliure. Aigües braves tot brogit que salten dia i nit; primer són mirall d’argent quiet. Després, serp terrosa entre el verd. I ens envolta el soroll de la caiguda, continu, invasor i estrepitós lluïment de la Natura. VIII.Mans Mans esteses des de lluny saludant per un instant als que arriben i se’n van... Amb alegria generosa, educació espectacular, i cortesia peculiar manifesten el plaer de veure com passem prescindint de la resposta, eludint nostra eventual aposta per seguir i seguir endavant. IX.Fang Fang negre a les botes, que ja hem caminat per la pista de ball dins el bosc medieval: arbres de faula poblats els troncs amb molses, líquens i fongs sota un cel humit i bromós tempesta en gris, mullada la terra i l’herba d’un verd exquisit flors petites color taronja i groc, tallats de vertigen, alçades entre roques, sorolls de cascada i d’aus amagades mentre llisco per totes les baixades. Fang negre a les botes, que ja hem caminat per la pista de ball dins el bosc medieval. X.Hamers Artesania quotidiana mobla la sabana: arnes de fusta a cada branca d’alçada; carabasses decorades i carmanyoles de pell de cabra transportades per les dones hamer cap al mercat, coixins de fusta tallada a mans de cada home hamer i un pal. I els cossos treballats per la violència tribal, i arrebossats amb mantega i sorra ferruginosa, i aquella pudor –ranci i pols- que impregna l’aire. XI.Mel d’acàcia Semblen fruits penjant amb naturalitat de les branques extenses d’aquelles acàcies gegants. Cilindres de fusta per albergar abelles i mel i cera sota el cel. XII.Harar Batibull de comerç gent sorollosa, gent somrient... Cases blanques, carrers laberint escales i portes, joc d’ombres fins que arriba la nit. Cases colonials de fusta envellida, seu ara de vida d’ambient col·loquial. Muralla de pedres amb portes senyorials poblades de poble que va amunt i avall. Mesquites a dojo juguen a amagar-se darrera els murs fugint de les fotos. Vestits de colors, mantellines brodades, arracades al nas, mirades franques, pells torrades, ja no sé si són les harars o somalis o afars... I paraules a l’aire, alegria al carrer, activitat interminable. I un museu especial que m’atrapa de principi al final: el món de Rimbaud, la seva historia, el seus poemes i sa remor... És Harar una ciutat que mai s’acaba, sota cada llum es mostra nova, li flueix la vida a cada cantonada i el pa i els xurros plans a les parades i els nens que busquen les converses. XIII. La cerimònia del cafè Foc de carbó per torrar els grans al teu davant, (planxa rodona de ferro, moviment continuat) conversa i fum d’un temps lent amb tot aroma a l’ambient... Moldre’l ja torrat al morter de fusta, escalfar l’aigua a aquella cafetera feta amb fang negre, porró opac arrodonit de dos brocals i base corba. Afegir-ne en bullir l’aigua el cafè molt mantenint el foc amb la flama adequada. I servir-lo amb saviesa a la diminuta tassa; que reposi mentre t’entra al cervell l’encens que crema allà al costat, al seu propi recipient. Perfumar el cafè amb una herba aromàtica i endolcir-lo acompanyat de crispetes o grans de cereals també torrats. I contemplar-ne aquell terra delimitat per a l’escena: al costat del fogonet herbes i flors a manera d’estovalles. I la diminuta safata taula per a les tasses. I tot el temps per degustar les aromes, ensumar els sabors d’un bon cafè. Paraules perdudes al teu voltant, els ulls reposant sense pressa sobre els verds que entren per la finestra. XIV. Una imatge del fred A les terres altes de muntanya els arbres capiculats fan una quadrícula espectacular quan la mires a distància. Les acàcies abissínies, de copa poblada intensa i umbel·lada s’intercalen amb els eucaliptus repoblats, esvelts i grisos... I els pastors, ja acostumats a un paisatge humit i fosc, la cara adusta, manta ancestral pel cap, silueta encongida, mirada trista i peus nus, saben que el fred els hi congelarà les ganes de riure i que el seu destí està fet de fang i nit i tremolor. Són els peons negres al tauler d’escacs dels deus. XV. Trenes Trenes al cabell, pentinats de dits i temps. A cada cap una obra d’art, cada pèl ben col·locat amb criteris d’harmonia. Pot fer vent o cel rogent, que cada model manté el seu look més adient. I passegen amb orgull, van a peu pels camins lluint el seu aspecte fidels a un estil immutablement constant. XVI. Mercat El silenci i la quietud han poblat las converses d’un mercat que sembla retallar les escenes del passat. Serenor a les cares, a terra les mercaderies exposades pel comerç, sal, cafè, cotó i carbó, gra i patates i tomàquets, sucre de les canyes i pebrots de tots colors, i sacs plens per lligar als ases i marxar camí enllà. El vent bufa i en desfà el cúmul de núvols per deixar el cel ben clar. I només ens emportem les imatges d’una gent que llueix el clima a la pell i als productes de la terra l’esforç del seu afany. Els mou la feina de molts segles i aquella elemental necessitat de subsistència. XVII. Suc Guaiaba, pinya o papaia, alvocat, mango o banana... Tenies per triar la classe de suc per degustar; davant la indecisió tal vegada era el millor demanar-ne un combinat. I et portaven sens tardar una copa amb capes de colors, pisos de polpa espessa i dolça, amb consistència de farinetes per nadó. I asseguts a la terrassa, sota l’ombra d’aquell arbust trepador freqüentat per colibrís i teixidors, esmorzarem aquell dia un suc, vitamines de debò. FI DE LA PRIMERA ENTREGA (ETIOPIA, segona entrega) Ja comença l’oblit a succionar... (Llarg poema per conservar moments, gestionar els records, arxivar les imatges i ubicar-ho tot al desordre personal del sediment de la memòria) Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia, mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia. Tornem a modular la veu fent de l’espai un lloc privat, reprimim els esternuts mentre els crits ragen muts sota un cel de tornados al vent. Ja l’estiu esdevé arxiu, la calor és passat suat, i els paisatges lluminosos uns records sovint mandrosos. Ja comença aquella fase de distribuir el desig entre les paradoxes d’un incert esdevenir i els projectes que els pessimistes fem a diari per existir. S’obre tot el temps a una nova temporada que muda aparadors, que omple de textos nous les aules, que estrena bones intencions, col·leccions inversemblants i fulles grogues en procés de dol. I comença a succionar l’oblit traïdor (fill de sa mare) els records facturats en bussines class, els paisatges, les imatges, les veus, les aromes, tots els verds, les nits de molts estels, el fang xuclant-te les petjades, els tolls, els eucaliptus perfumant la pluja, la pols de la pista a la gola assedegada, la sala d’espera amb els viatgers de primera, el plat gegant seu de la injera encara sencera, la fruita fresca que ens oferia la gent a la carretera, les puces absents a les esglésies de llum i pedra, la Lucy feta esquelet dins la vitrina, la baralla amb el taxista d’Addis Abeba, el silenci a una mirada estorada, els crits dels micos tafaners, la clavada col·lectiva al fangar de la pista de muntanya i els infants d’allà gaudint de la sobtada i duradora parada, els poblats vius entre riuades, les estàtues dels herois en fusta tallada, les cabanes circulars totes de fibres vegetals, el músic cec sota la pèrgola davant l’hotel, els ràpids escandalosos del riu Awash, mirar el seu curs posterior tranquil des del mirador, endevinar que desemboca a una terra que li xucla l’aigua tot desapareixent, les estampes al mig de la sabana de les impàvides gaseles, dels òrix, de la tortuga, dels calaus i de la veïna pastura, els baobabs nans amb flors gegants, les colades de lava negra brillant al sol, la maquinària agrària aparcada, ja vella i mai estrenada, llaurar i segar, fer tota la feina a mà, els dik-diks saltant fugint de nostra presència, les seves orelletes i de les cabres les banyetes, les armes incorporades a l’atuell diari dels autòctons, les altes terres amb fred i cabanes quadrades de pedra, els prats verds i florits com si fos la primavera, el camió atropellant allà al davant una ovella, els xàfecs que quasi cada nit netegen l’albada, la canya de sucre que mastega la canalla, els pentinats de disseny, alta decoració capil·lar, els cossos altius signats per l’elegància, les joies de les ètnies, les ètnies de les joies, com posen per la foto (estil llibre antic d’imatges de salvatges), els càntics rimats de cerimònies religioses que travessen parets i s’escapen del temple, el patinar sobre el verdet a les escales i els caminets, les creus de dos pals transformades en mil formes, caminar per la sorra de la llera d’un riu enfonsant massa les soles, la desforestació de segles - necessitaven la llenya-, els nens demanant les buides ampolles d’aigua, l’estat catatònic producte d’hores de carretera inacabable, tram destructor de bananes que en una estona queden per llençar, anar a mirar cocodrils que de seguida s’espanten, aquella barca coberta, el motor roncant pel llac, les cases-elefant, aparicions entre una espessa boira, la població d’activitat extrema i moviment constant, els petits pastors descalços sense aniversari, dormir a una caravana de peli americana, provar un licor de mel de sabor repugnant, i veure les danses folklòriques a un típic restaurant, tamborets inversemblants de fusta fosca fets d’una peça, camps que semblen jardins, aiguamolls paradisos d’aus variades, llegums i viandes i pebrots de tots colors que ens provoquen pessigolles al nas i atacs de tos, i els camells de les caravanes de sal, i el bressol d’un antic Mag anomenat Rei Baltasar i el palau ja ruïnós de la Reina de Saba, i els castells de Gondar, grisos d’història i sales de glòria, i les escoles, ara de vacances, que tenen a les parets totes les ensenyances, i les senyores que es venen les Marie-tereses (monedes de plata, patrimoni familiar) i l’antic testament, que és aquí un referent, i el riu Omo, que no és blanc “ni por asomo”, i un conreu omnipresent de cereals en tots els formats, i un cel sense mar per fer jocs de blauades, i les màquines de cosir sempre en dansa i la gent que s’hi atansa, i el mercat d’Addis, el més gran del continent Africà, amb tolits arrossegant-se, demanant i fent pena, i els malalts en “parihuela” per la carretera, i la universitat i els museus i els palaus, i els monestirs, i els desheretats mendicant al seu voltant... I les flors de colors, i els nius dels teixidors, i els colibrís i les papallones, i les mimoses d’alçada, i els camins pels pelegrins, i els pelegrins pels camins, i els xavals sense mare, i el sopar atapeït al Blue Nile i els enterraments en viu i en directe, i el lladregot fracassat estirant una càmera, i el donuts de xocolata de la Churchil Street, i els esmorzars al Ras Hotel, i els ous de tres en tres, (one side, both side), i fer fotos de dia i esborrar-les a la nit, i els paravents de les espelmes, a la taula dels sopars d’acampada, sopa, macarrons, pollastre i sobretaula, les mantis atacant i els valents nòrdics que les espanten, un seguit de exercicis oculars mirant horitzons llunyans entre barrancs, desnivells flagrants i tots els verds possibles, i molts arbres desconeguts, arbustos rars i plantacions de cat, i el comerç milionari de l’herba psicotròpica local, i els diaris il·legibles, i el cafè amb crispetes, i les funeràries al carrer amb els taüts folrats de moqueta estampada, i els sucs d’alvocat o guaiaba o pinya o banana, i el ferrocarril que va a Djibouti vies netes sense tren, camí directe al Mar Roig, i les parades de souvenirs, i les postals de fotos lletges a paper tronat, i oficines de correus fosques, decadents i miserables, i un té perfumat molt agradable, i un ocell vistós negre i taronja damunt les tiges de blat de moro, i un peix-telàpia a sobre de la taula amb un tomàquet entre les dents, i el marmitako o gulasch picant, i la memòria de la invasió del italians, amb espaguetis i assassinats, i les carabasses ben decorades, i el molí de blat com medieval, i la mel i el sucre i el carbó i la sal, i el cafè en gra, i buscar polls entre el cabell d’un familiar, i un munt d’idiomes rars, i els llençols de cotó blanc tapant el cos i el cap, i les jugades esperpèntiques de Hallie Selassie i el camps de faves i ja dono aquesta llista per finalitzada. No puc pas ara mateix escriure més, atès que les regressions en el temps modelen mentides, obvien veritats, deformen la realitat, i ens qüestionen el present tamisant i alleugerint les càrregues nefastes dels mals records, destriant el gra de la palla per conservar tant sols els bons moments. I és així com jo us dic que la memòria més selectiva oblidarà tanta abrupta anècdota relatada per poc rellevant o minsa transcendència, que l’esperit del viatge encara queda per explicar, que ja està condicionat pel dia a dia de la quotidianitat, que els setembres esborren un passat immediat sobtat pel benestar, l’aventura i la bellesa de descobrir vides diferents, llocs especials, cultures de segles, i temps relaxat per mirar i viure i anar tirant pel món de la sorpresa, pels camins de la Terra sota les llums immenses de matisos equatorials. Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia, mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia. TERCERAENTREGATERCERAENTREGATERCERATERCERAENTREGA (engrunes) Anar, venir, marxar, transitar, caminar tan sols per arribar... A on? Aquí? Allà? E T I O P I A (Tres mil quilòmetres d’història, i un agost per recordar...) I Lucy Esquelet de la besàvia estirat dins la vitrina, luxe arqueològic per ésser contemplat. La trobaren sota el sol, coberta de terra seca, de mil·lennis de foscor, i centúries d’afanys i por; la trobaren sota el sol i un fons sonor sublim (dels Beatles la cançó), hi trobaren els arqueòlegs l’ossament i li posaren nom de cop. Trobaren la Lucy sota el sol. IICaminant Es desplacen caminant, ritme regular metrònom de temps humà. Tipus altius, pas elegant, les mercaderies, personals; el motor, energia solar. El destí, ells ho sabran. L’origen, enrere està. Hi ha uns que hi van. Hi ha d’altres que hi tornen. Deixen petjades acumulades a un camí de vides pendulars. Deixen la pols aixecada sota un cel acer d’aixada. IIIObelisc Hi ha un obelisc viatger que va anar d’Axum a Itàlia; era un botí de guerra, era un robatori ensaginat, era el triomf més miserable de l’abús teixit per la traïció. Va fer el viatge pel mar, l’anada i la tornada, pel mar, navegant a una barcassa. Hi ha un obelisc viatger que ha anat d’Itàlia a Axum; és un botí de la justícia, és el retorn d’un dret antic, és el triomf d’un passat ubicat per fi al indret més indicat. IV Transport Beneït transport mental als detalls latents d’un viatge fet a un país tan peculiar que té un propi calendari, que navega entre la prehistòria i la pantalla digital, que addueix dels visitants la mirada. Aquells càntics cerimonials, paraules medievals amb l’eco santificat dins de les esglésies, aquell ritme de pluja eterna, fet de sons articulats i significat inexpugnable, una música al cervell amb remors inexplicables... Aquells popes eterns, siluetes protectores dels llibres sagrats, d’ombrel·les cerimonials i d’arques de l’aliança... Aquell poble de fidels que canta en llengua morta lloances ancestrals. Aquell museu alçat (un bagul amb potes) amb quatre corones d’or i un ceptre a l’interior. Aquell temple d’accés prohibit, I el pou de la fertilitat, I les pedres santificades, I les dones sacrificades esperant maternitat... Aquella guerra amb Eritrea quotidiana a la frontera, aquells vehicles de les Nacions Unides circulant per la ciutat. FI setembre / 05