viernes, enero 20, 2006

Acàcies i café (EtiopiaI)





"Tot el temps per cremar llenya,
tot el temps per torrar el cafè...
Fer del fum un núvol efímer,
fer del tast un bon moment."
E T I O PI A
AGOST 2005



I . Saint George


Un seguit d’oblits autònoms
formatejarà els meus records
d’una etapa viatgera-tafanera
presidida per Saint George.
Posa nom a la cervesa més preuada,
és el sant per excel·lència,
i un excels temple monolític
dissimulat a dins la terra,
un tresor de Lalibela
farcit de misteri religiós.
Escena vital a totes les auques,
compartint murs al monestirs més remots
amb d’altres sants i màrtirs encara acolorits.
Pells pintades per artistes naïfs,
mercaderia dirigida a farangis* embadalits.

*farangis = blancs/estrangers, en la llengua amhàrica









II.Moviment


Moviment multidireccional constant,
belluguet intern explícitament manipulat
batejat a cada instant
per la pols fina de la pista,
que a manera de fumera
s’aixeca envoltant-nos tot el cos.
Col·loca a cada racó en superfície
aquella capa protectora que fa de segona pell
i ens desmitifica el concepte de la higiene,
atorga canonades vives al nas
i fa dins la boca una sucursal de bòvila incipient.
Insistirem no obstant, en arribar a l’aixopluc de torn,
a dutxar-nos sense excusa
tot sabent que a l’endemà
la pols també ens envairà.
I el moviment sempitern
desequilibra el món intern
i l’omple de paisatges.









III.Història bèl·lica

Tractat a cel obert d’història bèl·lica;
queden als camps, tocant la carretera,
tancs i restes de material de guerra
coberts ara de flors i d’espontània herba.




















IV.Dorze

Pugem cap a Dorze per una pista de muntanya,
pedregosa sota una pluja immòbil d’humitat
entre boscos de cedres i gent peregrinant fins al mercat.
Carreguen ases i dones feixos de llenya i sacs pesants,
i carbó i eines i cereals i àmfores pròpies de casa rural...
caminen inclinant esquena i cap
reverenciant la terra que els esclavitza,
la mateixa que els hi regala cada dia un tros de vida.
Els nens, que molt aviat perdran la seva condició,
fan equilibris i voltes de circ
davant el cotxe, per poc diner i molt risc.
Ballen i riuen, demanen un birr*.
La boira espessa amaga el poble,
envolta mercaderies venedores i clients amb un tel de misteri:
és gent que tragina des d’un col·lectiu murmuri eteri.
Plaça central, pedres i fang, és dijous seu de mercat.
I una casa (cabana vegetal amb parets i terra de terra) al voltant de la plaça
és avui sala de vetlla: laments femenins de dins,
al portal, silenci d’un grup d’homes amb ulls d’infinit.
Mentre el mort és plorat
l’activitat continua fora, al mercat.



*birr: moneda etíop


V.Mirades
Ens parlem mútuament amb mirades creuades,
algunes d’enteniment,
les menys són de ràbia,
curiositat o resposta sense pregunta prèvia,
somriures de cop carregades de vida,
insults continguts amagats als ulls,
missatges de socors, ensurts...
Creuem les mirades des del
saber-nos estranys
i alhora semblants,
ens mirem escodrinyant els rostres
(variades les faccions, cada origen un misteri)
i ens sentim benvinguts els hostes.
És l’aprenentatge de mirar als ulls aliens
des de la resolució, contundència i dignitat
que nostra cultura admet només
en l’àmbit de la més estricta intimitat.
















VI.Mapa



Paisatges de sabana,
imatges d’alta muntanya,
monòlits per a l’escalada,
prats, pastures i cascades,
cons volcànics elevats,
aiguabarreig a la vora els llacs,
sequedat ambiental entre acàcies de punxes,
humitat tropical sota cafetars i plantes variades,
fred ancestral pels petits pastors d’alçada
que cuiden ramats mixtes de vaques, cabres i bens,
cavalls, asses i gossos a cops secs de fuet:
Indiana Jones es fa evident
buscant l’Arca de l’Aliança...
Les terres altes d’Abíssinia ens alcen cap el cel,
quasi a tocar l’origen de la pluja.
El riu Omo ens travessa en ficus buits
sobre ses aigües xocolatades.
Patchwork de conreus a totes les colines,
cereals i eucaliptus, vivendes esquitxades arreu
i habitants caminadors d’il·limitat anar i venir
per l’eix de vida que és la freqüentada pista.




VII.Les cascades del Nil Blau

Ha brollat al llac Tana
no fa pas massa,
i ja troba un desnivell
per lluir-se i caure lliure.
Aigües braves tot brogit
que salten dia i nit;
primer són mirall d’argent quiet.
Després, serp terrosa entre el verd.
I ens envolta el soroll de la caiguda,
continu, invasor i estrepitós
lluïment de la Natura.

















VIII.Mans

Mans esteses des de lluny
saludant per un instant
als que arriben i se’n van...
Amb alegria generosa,
educació espectacular,
i cortesia peculiar
manifesten el plaer
de veure com passem
prescindint de la resposta,
eludint nostra eventual aposta
per seguir i seguir endavant.





















IX.Fang

Fang negre a les botes,
que ja hem caminat
per la pista de ball
dins el bosc medieval:
arbres de faula poblats els troncs
amb molses, líquens i fongs
sota un cel humit i bromós
tempesta en gris,
mullada la terra i l’herba
d’un verd exquisit
flors petites color taronja i groc,
tallats de vertigen,
alçades entre roques,
sorolls de cascada i d’aus amagades
mentre llisco per totes les baixades.
Fang negre a les botes,
que ja hem caminat
per la pista de ball
dins el bosc medieval.











X.Hamers


Artesania quotidiana
mobla la sabana:
arnes de fusta
a cada branca d’alçada;
carabasses decorades
i carmanyoles de pell de cabra
transportades per les dones hamer cap al mercat,
coixins de fusta tallada
a mans de cada home hamer i un pal.
I els cossos treballats per la violència tribal,
i arrebossats amb mantega i sorra ferruginosa,
i aquella pudor –ranci i pols- que impregna l’aire.
















XI.Mel d’acàcia

Semblen fruits
penjant amb naturalitat
de les branques extenses
d’aquelles acàcies gegants.
Cilindres de fusta
per albergar
abelles i mel
i cera sota el cel.


















XII.Harar

Batibull de comerç
gent sorollosa,
gent somrient...
Cases blanques,
carrers laberint
escales i portes,
joc d’ombres
fins que arriba la nit.
Cases colonials
de fusta envellida,
seu ara de vida
d’ambient col·loquial.
Muralla de pedres
amb portes senyorials
poblades de poble
que va amunt i avall.
Mesquites a dojo
juguen a amagar-se
darrera els murs
fugint de les fotos.

Vestits de colors,
mantellines brodades,
arracades al nas,
mirades franques,
pells torrades,
ja no sé si són les harars
o somalis o afars...
I paraules a l’aire,
alegria al carrer,
activitat interminable.
I un museu especial
que m’atrapa de principi al final:
el món de Rimbaud,
la seva historia, el seus poemes i sa remor...
És Harar una ciutat que mai s’acaba,
sota cada llum es mostra nova,
li flueix la vida a cada cantonada
i el pa i els xurros plans a les parades
i els nens que busquen les converses.
















XIII. La cerimònia del cafè

Foc de carbó per torrar els grans al teu davant,
(planxa rodona de ferro, moviment continuat)
conversa i fum d’un temps lent
amb tot aroma a l’ambient...
Moldre’l ja torrat al morter de fusta,
escalfar l’aigua a aquella cafetera feta amb fang negre,
porró opac arrodonit de dos brocals i base corba.
Afegir-ne en bullir l’aigua
el cafè molt mantenint el foc
amb la flama adequada.
I servir-lo amb saviesa
a la diminuta tassa; que reposi mentre t’entra al cervell
l’encens que crema allà al costat, al seu propi recipient.
Perfumar el cafè amb una herba aromàtica
i endolcir-lo acompanyat de crispetes
o grans de cereals també torrats.
I contemplar-ne aquell terra
delimitat per a l’escena: al costat del fogonet
herbes i flors a manera d’estovalles.
I la diminuta safata taula per a les tasses.
I tot el temps per degustar les aromes,
ensumar els sabors d’un bon cafè.
Paraules perdudes al teu voltant,
els ulls reposant sense pressa
sobre els verds que entren per la finestra.

XIV. Una imatge del fred
A les terres altes de muntanya
els arbres capiculats
fan una quadrícula espectacular
quan la mires a distància.
Les acàcies abissínies, de copa poblada intensa i umbel·lada
s’intercalen amb els eucaliptus repoblats, esvelts i grisos...
I els pastors, ja acostumats a un paisatge humit i fosc,
la cara adusta, manta ancestral pel cap,
silueta encongida, mirada trista i peus nus,
saben que el fred els hi congelarà les ganes de riure
i que el seu destí està fet de fang i nit i tremolor.
Són els peons negres al tauler d’escacs dels deus.
















XV. Trenes



Trenes al cabell,
pentinats de dits i temps.
A cada cap una obra d’art,
cada pèl ben col·locat
amb criteris d’harmonia.
Pot fer vent o cel rogent,
que cada model
manté el seu look més adient.
I passegen amb orgull,
van a peu pels camins
lluint el seu aspecte
fidels a un estil immutablement constant.













XVI. Mercat

El silenci i la quietud
han poblat las converses
d’un mercat que sembla retallar
les escenes del passat.
Serenor a les cares,
a terra les mercaderies
exposades pel comerç,
sal, cafè, cotó i carbó,
gra i patates i tomàquets,
sucre de les canyes i pebrots de tots colors,
i sacs plens per lligar als ases
i marxar camí enllà.
El vent bufa i en desfà
el cúmul de núvols
per deixar el cel ben clar.
I només ens emportem
les imatges d’una gent
que llueix el clima a la pell
i als productes de la terra
l’esforç del seu afany.
Els mou la feina de molts segles
i aquella elemental necessitat de subsistència.



XVII. Suc

Guaiaba, pinya o papaia,
alvocat, mango o banana...
Tenies per triar la classe de suc per degustar;
davant la indecisió tal vegada era el millor
demanar-ne un combinat.
I et portaven sens tardar
una copa amb capes de colors,
pisos de polpa espessa i dolça,
amb consistència de farinetes per nadó.
I asseguts a la terrassa,
sota l’ombra d’aquell arbust trepador
freqüentat per colibrís i teixidors,
esmorzarem aquell dia un suc, vitamines de debò.























FI DE LA PRIMERA ENTREGA



(ETIOPIA, segona entrega)

Ja comença l’oblit a succionar...

(Llarg poema per conservar moments, gestionar els records, arxivar les imatges i ubicar-ho tot al desordre personal del sediment de la memòria)

Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia,
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.

Tornem a modular la veu
fent de l’espai un lloc privat,
reprimim els esternuts
mentre els crits ragen muts
sota un cel de tornados al vent.

Ja l’estiu esdevé arxiu,
la calor és passat suat,
i els paisatges lluminosos
uns records sovint mandrosos.

Ja comença aquella fase
de distribuir el desig
entre les paradoxes d’un incert esdevenir
i els projectes que els pessimistes fem a diari per existir.

S’obre tot el temps
a una nova temporada
que muda aparadors,
que omple de textos nous les aules,
que estrena bones intencions,
col·leccions inversemblants
i fulles grogues en procés de dol.

I comença a succionar l’oblit traïdor (fill de sa mare)
els records facturats en bussines class,
els paisatges, les imatges, les veus,
les aromes, tots els verds, les nits de molts estels,
el fang xuclant-te les petjades,
els tolls, els eucaliptus perfumant la pluja,
la pols de la pista a la gola assedegada,
la sala d’espera amb els viatgers de primera,
el plat gegant seu de la injera encara sencera,
la fruita fresca que ens oferia la gent a la carretera,
les puces absents a les esglésies de llum i pedra,
la Lucy feta esquelet dins la vitrina,
la baralla amb el taxista d’Addis Abeba,
el silenci a una mirada estorada,
els crits dels micos tafaners,
la clavada col·lectiva al fangar de la pista de muntanya
i els infants d’allà gaudint de la sobtada i duradora parada,
els poblats vius entre riuades,
les estàtues dels herois en fusta tallada,
les cabanes circulars totes de fibres vegetals,
el músic cec sota la pèrgola davant l’hotel,
els ràpids escandalosos del riu Awash,
mirar el seu curs posterior tranquil des del mirador,
endevinar que desemboca a una terra que li xucla l’aigua tot desapareixent,
les estampes al mig de la sabana de les impàvides gaseles,
dels òrix, de la tortuga, dels calaus i de la veïna pastura,
els baobabs nans amb flors gegants,
les colades de lava negra brillant al sol,
la maquinària agrària aparcada, ja vella i mai estrenada,
llaurar i segar, fer tota la feina a mà,
els dik-diks saltant fugint de nostra presència,
les seves orelletes i de les cabres les banyetes,
les armes incorporades a l’atuell diari dels autòctons,
les altes terres amb fred i cabanes quadrades de pedra,
els prats verds i florits com si fos la primavera,
el camió atropellant allà al davant una ovella,
els xàfecs que quasi cada nit netegen l’albada,
la canya de sucre que mastega la canalla,
els pentinats de disseny, alta decoració capil·lar,
els cossos altius signats per l’elegància,
les joies de les ètnies, les ètnies de les joies,
com posen per la foto (estil llibre antic d’imatges de salvatges),
els càntics rimats de cerimònies religioses
que travessen parets i s’escapen del temple,
el patinar sobre el verdet a les escales i els caminets,
les creus de dos pals transformades en mil formes,
caminar per la sorra de la llera d’un riu enfonsant massa les soles,
la desforestació de segles - necessitaven la llenya-,
els nens demanant les buides ampolles d’aigua,
l’estat catatònic producte d’hores de carretera inacabable,
tram destructor de bananes que en una estona queden per llençar,
anar a mirar cocodrils que de seguida s’espanten,
aquella barca coberta, el motor roncant pel llac,
les cases-elefant, aparicions entre una espessa boira,
la població d’activitat extrema i moviment constant,
els petits pastors descalços sense aniversari,
dormir a una caravana de peli americana,
provar un licor de mel de sabor repugnant,
i veure les danses folklòriques a un típic restaurant,
tamborets inversemblants de fusta fosca fets d’una peça,
camps que semblen jardins,
aiguamolls paradisos d’aus variades,
llegums i viandes i pebrots de tots colors
que ens provoquen pessigolles al nas i atacs de tos,
i els camells de les caravanes de sal,
i el bressol d’un antic Mag anomenat Rei Baltasar
i el palau ja ruïnós de la Reina de Saba,
i els castells de Gondar, grisos d’història i sales de glòria,
i les escoles, ara de vacances, que tenen a les parets totes les ensenyances,
i les senyores que es venen les Marie-tereses (monedes de plata, patrimoni familiar)
i l’antic testament, que és aquí un referent,
i el riu Omo, que no és blanc “ni por asomo”,
i un conreu omnipresent de cereals en tots els formats,
i un cel sense mar per fer jocs de blauades,
i les màquines de cosir sempre en dansa i la gent que s’hi atansa,
i el mercat d’Addis, el més gran del continent Africà,
amb tolits arrossegant-se, demanant i fent pena,
i els malalts en “parihuela” per la carretera,
i la universitat i els museus i els palaus, i els monestirs,
i els desheretats mendicant al seu voltant...
I les flors de colors,
i els nius dels teixidors,
i els colibrís i les papallones,
i les mimoses d’alçada,
i els camins pels pelegrins,
i els pelegrins pels camins,
i els xavals sense mare,
i el sopar atapeït al Blue Nile
i els enterraments en viu i en directe,
i el lladregot fracassat estirant una càmera,
i el donuts de xocolata de la Churchil Street,
i els esmorzars al Ras Hotel,
i els ous de tres en tres, (one side, both side),
i fer fotos de dia i esborrar-les a la nit,
i els paravents de les espelmes,
a la taula dels sopars d’acampada,
sopa, macarrons, pollastre i sobretaula,
les mantis atacant i els valents nòrdics que les espanten,
un seguit de exercicis oculars mirant horitzons llunyans
entre barrancs, desnivells flagrants i tots els verds possibles,
i molts arbres desconeguts, arbustos rars i plantacions de cat,
i el comerç milionari de l’herba psicotròpica local,
i els diaris il·legibles,
i el cafè amb crispetes,
i les funeràries al carrer
amb els taüts folrats de moqueta estampada,
i els sucs d’alvocat o guaiaba o pinya o banana,
i el ferrocarril que va a Djibouti
vies netes sense tren, camí directe al Mar Roig,
i les parades de souvenirs,
i les postals de fotos lletges a paper tronat,
i oficines de correus fosques, decadents i miserables,
i un té perfumat molt agradable,
i un ocell vistós negre i taronja damunt les tiges de blat de moro,
i un peix-telàpia a sobre de la taula
amb un tomàquet entre les dents,
i el marmitako o gulasch picant,
i la memòria de la invasió del italians,
amb espaguetis i assassinats,
i les carabasses ben decorades,
i el molí de blat com medieval,
i la mel i el sucre i el carbó i la sal,
i el cafè en gra,
i buscar polls entre el cabell d’un familiar,
i un munt d’idiomes rars,
i els llençols de cotó blanc tapant el cos i el cap,
i les jugades esperpèntiques de Hallie Selassie
i el camps de faves
i ja dono aquesta llista per finalitzada.

No puc pas ara mateix
escriure més,
atès que les regressions en el temps
modelen mentides, obvien veritats,
deformen la realitat,
i ens qüestionen el present
tamisant i alleugerint les càrregues nefastes dels mals records,
destriant el gra de la palla per conservar tant sols els bons moments.

I és així com jo us dic
que la memòria més selectiva
oblidarà tanta abrupta anècdota relatada
per poc rellevant o minsa transcendència,
que l’esperit del viatge encara queda per explicar,
que ja està condicionat pel dia a dia de la quotidianitat,
que els setembres esborren un passat immediat sobtat pel benestar,
l’aventura i la bellesa de descobrir vides diferents,
llocs especials, cultures de segles,
i temps relaxat per mirar i viure i anar tirant
pel món de la sorpresa, pels camins de la Terra
sota les llums immenses de matisos equatorials.

Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia,
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.







TERCERAENTREGATERCERAENTREGATERCERATERCERAENTREGA
(engrunes)





Anar, venir, marxar, transitar,
caminar tan sols per arribar...
A on? Aquí? Allà?




E T I O P I A
(Tres mil quilòmetres d’història,
i un agost per recordar...)


I Lucy


Esquelet de la besàvia
estirat dins la vitrina,
luxe arqueològic
per ésser contemplat.

La trobaren sota el sol,
coberta de terra seca,
de mil·lennis de foscor,
i centúries d’afanys i por;
la trobaren sota el sol
i un fons sonor sublim
(dels Beatles la cançó),
hi trobaren els arqueòlegs l’ossament
i li posaren nom de cop.

Trobaren la Lucy sota el sol.














IICaminant



Es desplacen caminant,
ritme regular
metrònom de temps humà.

Tipus altius,
pas elegant,
les mercaderies, personals;
el motor, energia solar.

El destí, ells ho sabran.
L’origen, enrere està.

Hi ha uns que hi van.
Hi ha d’altres que hi tornen.

Deixen petjades acumulades
a un camí de vides pendulars.

Deixen la pols aixecada
sota un cel acer d’aixada.







IIIObelisc


Hi ha un obelisc viatger
que va anar d’Axum a Itàlia;
era un botí de guerra,
era un robatori ensaginat,
era el triomf més miserable
de l’abús teixit per la traïció.

Va fer el viatge pel mar,
l’anada i la tornada,
pel mar, navegant a una barcassa.

Hi ha un obelisc viatger
que ha anat d’Itàlia a Axum;
és un botí de la justícia,
és el retorn d’un dret antic,
és el triomf d’un passat
ubicat per fi al indret més indicat.









IV Transport

Beneït transport mental
als detalls latents d’un viatge
fet a un país tan peculiar
que té un propi calendari,
que navega entre la prehistòria
i la pantalla digital,
que addueix dels visitants la mirada.

Aquells càntics cerimonials,
paraules medievals
amb l’eco santificat dins de les esglésies,
aquell ritme de pluja eterna,
fet de sons articulats i significat inexpugnable,
una música al cervell amb remors inexplicables...

Aquells popes eterns,
siluetes protectores dels llibres sagrats,
d’ombrel·les cerimonials
i d’arques de l’aliança...

Aquell poble de fidels
que canta en llengua morta
lloances ancestrals.

Aquell museu alçat
(un bagul amb potes)
amb quatre corones d’or
i un ceptre a l’interior.

Aquell temple d’accés prohibit,
I el pou de la fertilitat,
I les pedres santificades,
I les dones sacrificades
esperant maternitat...

Aquella guerra amb Eritrea
quotidiana a la frontera,
aquells vehicles de les Nacions Unides
circulant per la ciutat.





























FI



setembre / 05



No hay comentarios: