viernes, enero 20, 2006

Illa de Xipre

XIPRE

No és pas gaire complicat dedicar-hi jocs de paraules, poesies o metàfores a una illa com Xipre, atès que
té ritme intern i vida pròpia.
Ambdues característiques la fan generadora de lírica empírica.
I el seu exotisme mediterrani.
I l’epicureisme de la seva vida.
I la humanitat del seu esperit.
I els seus generosos habitants.
I el color dels seus silencis.
I la trama dels camins.
I les veus dels seus fills.
I els gats als jardins.
I els monestirs petits
amb negres monjos altius.
I les vinyes pel vi.
I el vent de l’orient.
I els verds com pintats.
I els estels de la nit.
I els cirerers florits.
I l’aigua quieta del mar.
I les onades a l’altre costat.
I les cases de pedra.
I la sequera.
I el cel infinit.
I a les esglésies, missa llarga.
I les fogueres de Pasqua.
I les tombes de la història.
I la frontera de filferro i guerra.
I els rètols previs al dubte.
I totes les llimones omnipresents.
I les bosses fetes de ganxet.
I la neu a l’Olimp.
I els llangardaixos al sol.
I el cafè sempre amb el got d’aigua a la vora.
I volant la cuereta groga.
I un capsigrany al mur de la ruïna.
I una cornella emmantellada a cada moment.
I els magraners.
I les mimoses.
I els núvols infreqüents.






Equipatge per anar a Xipre
(tot i que serveix per a qualsevol viatge)

Un casc blau per si de cas,
el fulard de seda turca,
un iogurt grec a la mà;
la senyera blanca alta
i les ganes de voltar.

La bossa per vomitar,
la memòria preparada
per aprendre i no oblidar,
la bombeta a les neurones,
la mirada al més enllà
i el desig que a la tornada
ens rebi melós el gat.


Als turons

Als turons ben situats,
airejats i amb vistes al mar
sense gestors immobiliaris
instauraren antics pobles
les vitals ubicacions.

I passats ja uns quants segles,
terratrèmols i tempestes,
eclipsis i mil guerres
ens queden per trepitjar
i donar feina als arqueòlegs
les ruïnes actuals.
Mosaics, columnes, capitells,
enterraments i basaments
demanen (o no)
històrica interpretació
d’especialistes en acció.



Grecs i turcs


És una illa dividida
que el pretèrit ha fet viva?
Enemics
barallats per in aeternum.
Veïns
barallats respirant el mateix aire.

Comparteixen el paisatge,
comparteixen el rancor,
comparteixen fins i tot
el sabor del formatge,
la frontera i el dolor,
el cafè, les onades i l’oratge.






Fauna i flora


El còlit de Xipre
que ens espera
mirant l’asfalt
de la carretera.

Els tarongers
que ens regalen
la seva essència
a cada finestra
del nostre cervell.


Flor i fruit alhora,
i l’ocell a la vora.





Muntanyes


Troncs de pins ‘brutius’
clivellats a la base,
muntanyes tarterades
escopint pedres als camins...


Arribem a la Vall dels Cedres:
és la vall de les sorpreses,
doncs falten sens dubte només
els gnoms del Nord
i els follets del bosc.





Vasilis


Restaurant popular
amb les fotos del plats,
l’amo tot amabilitat
pel nostre primer sopar.

Al centre de Nicòsia,
gent sortint i entrant...
Pa àzim farcit d’amanida i carn
menjat amb gana i cervesa local.









The bridge





El nostre local
per l’últim sopar
a un poble impossible
que ens treia carretera enllà
quan ens veia arribar.
A Kalavasós el restaurant del pont:
humus, olives amb all, vi de la gerra,
una patata al forn coberta de tot,
tomàquet saborós, carn estofada,
gust de canyella, aire fresc del carrer,
estris de pagès a les parets
i els clients vermells estrangers.



Peix per sopar


I faltava, és evident,
el menú avui de peix.

A Polis, que malgrat el seu nom
és poble i no ciutat,
vam sopar llobarro i pop
tot fresc del millor
a una taverna d’estil port.
Vi blanc sense nom,
mandarines,“ouzo”
i bona nit a tothom.











Joc de pistes


Semblàvem criatures
superant proves d’una gimcana
entre el llentiscle i l’argelaga,
consultant llibres
i especulant sobre el futur
més immediat.

Sense esforç se’ns oferia la solució
a tots els dubtes més quotidians.
Circulant com els anglesos,
cercant aixopluc a pobles remots,
jugant a ruralitat,
llegint carrers a cops de lenta veu
i també els rètols de l’autopista
què, ves quina sort!... és gratuïta.


Tarongina


Plaques solars
en comptes de gats
a taulades i terrats.
A claustres, patis i horts
perfum de tarongina
i el vent a cops de brisa.







Afrodita



És un nom de referència
que et permet sempre encertar
l’indret per visitar.

El temple,
sobre el mar.
Les estàtues,
al museu.
El bany,
aigua de les muntanyes entre roques.
El lloc de naixement,
a la platja mirant cap a l’oest.

I les joies de disseny.
I el nom d’un hotel.
I un model de nina de rifa
I una marca de caramels.
I un anunci a una revista.
I un plat combinat de cafeteria.
I un dibuix animat.



La deessa Afrodita
fa de patrona a aquesta illa.
Col·liri

Hi ha un col·liri al cel
que l’ha fet transparent;
s’emmiralla a la presa
quan arriba el capvespre.

Els colors tènues i canviants
són llums encantades
que plouen sobre aquestes contrades.





Monestirs

Fe.
Foc d’espelmes.
Sants d’or fals.
Deus a dojo.
Murs amb frescos.
Interiors foscos…

... i per fora, llum.

No hay comentarios: