La torna

LA TORNA

continuació de l’Encís madagascariensis
o l’intent de rememorar sensacions en un afany conservacionista.
(Nota: prioritzo la possibilitat de repetir imatges davant el risc de la desmemòria)



Cuatro poemas para la nostalgia
(y para quien los quiera leer)





1. Ahuyentar la mezquindad


Cuando huyen levitando
los panegíricos regalados,
cuando escapan límpidos
los ecos tamizados de un ruido,
cuando se amalgaman los recuerdos
apelmazados de dos siglos,
cuando el color pálido del alba
ha pintado ya la tela del olvido,
cuando los versos empujan
por escapar de un gris grotescamente grosero,
cuando el hálito de un grito
se ha perdido en el silencio,
cuando el sonido de un aviso
se ha enquistado en el oído,
cuando las fuentes para beber
han cerrado fuerte el grifo,
cuando una pandemia repentina
menoscaba la cosecha
y los rebaños de cebúes se han sublevado
entre los barrotes del cercado,
cuando el río ha perdido el cauce
y ha obviado el esquilmado lecho
en pos de la sequía más mordaz,
cuando los esteros derivan a barbechos
y la luz de verano simula ser polar,
cuando las nubes anuncian tormenta
y sólo caen rayos de barro
sobre los jardines de anís y menta,
cuando los cayucos naufragan al llegar
y las pateras navegan a ciegas por el mar,
hay que modificar radicalmente los modelos,
arrancar de raíz la ruindad de los proyectos
y ahuyentar sin excusas la ubicua mezquindad.




2. Iremos a las tierras altas

Iremos a las tierras altas
para ver cómo le cambian el trapo al muerto,
iremos a las tierras altas
para verlo al fin convertido en ancestro
dejando así que la tradición
bendiga la historia de un pueblo.

Tierra, aire, agua y cielo eternos.
Entre juerga baile y alcohol
celebran el segundo entierro.





3. Sólo queda


Vagando van por el cerebro
aspas de humedad,
o de océano furioso
agitadas por los vientos de un ciclón
que al quererlas retener huyen tercas, sin remedio.

Sólo queda triturar los granos coloridos de pimienta
y percibir unos segundos su reinado ahora declinado,
sólo quedan unas luces hechas de todos los azules
que se pierden entre el espacio y el silencio al quererlas definir.

Y se pasean a manera de fulgurantes fogonazos
las ninfas de las cascadas, las princesas destronadas,
los piratas encumbrados, los tesoros abismales,
los corales, ya esqueletos muertos blancos,
los barcos a la deriva entre victorias y naufragios,
las piedras colocadas para sortear el barro,
los charcos de chocolate, tinte indeleble adherido
a mis botas como el polvo al camino,
los pelos impeinables de chiquillos todo voz,
y los poblados vegetales incautados por el sol.


Sólo queda el flotar de las plantas por el vidrio del canal
y el navegar por las aguas de un serial intemporal,
sólo queda incorporar los recuerdos a los sueños,
poner palabras hiladas a los paisajes descubiertos,
dar entidad a los momentos que la memoria esculpió,
pegar los sellos a las postales que nunca enviaste
e imaginar los comentarios de aquellos destinatarios
que jamás lo fueron, que incluso no existieron o que nadie sabe cómo son.
Sólo queda un camino recorrido de antemano imaginado.
Sólo queda la deriva enmarcando alguna imagen digital.
Sólo queda la evidencia de un pasado empaquetado
por aromas someros aireados en septiembre algún rato
que obcecado se abstrae a un presente en exceso candente.

Sólo queda llenar de proyectos el calendario más gregario
y conducir cada objetivo a alguna cima elevada
justificando así el valor de la monotonía, de lo cotidiano,
de esta manía de insistir osando pisar siempre el mismo asfalto
y no escapar por la bisectriz de un ángulo alado rosado o blanco.



4. Olores

Huele dulce, muy dulce
mientras llueve;
huele a guisantes cocidos,
a verdura con aceite,
a cebolla transparente.

Y la noche se ha vestido
negra y elegante,
de rutina laborable,
con matices de humedad
que delatan la proximidad del mar
y el desafío de septiembre,
aquel que persigue a agosto
perfumado de viña y mosto.




Suar llàgrimes de ràbia al gimnàs


Quan el dia a dia se t’inclina i fa pujada
quan els espais interns perden lluentor
quan la teva ombra t’arrossega per la vida
i el temps t’aixafa el que et semblava el teu jo.

Quan la setmana és un batibull informe
i t’omple d’infortunis i de pors,
quan t’empeny el temps darrera d’alienes iniciatives
i l’existència ja ha perdut el bon sabor.

Quan saps què inútils són les queixes.
Quan no trobes el que busques perquè oblides el que vols.
Quan se’t gira el somriure i s’esfumen els records.
Quan el present evoluciona cap al fosc.
Quan el futur t’ofega pels racons
i no et deixa lloc per obrir els porticons.
Quan t’apaga la tardor
les espurnes de l’estiu que encara fluïen.
Quan ignores si podràs gestar demà una rialla.
Quan surt el sol i tu l’empenys vers la nit.
Quan ningú entén el que et sorprèn.
Quan les decisions deriven cap a llur autonomia
i no ets tu qui decideix sinó la vida.
Quan prioritzes nimietats i quasi tot t’és igual...


És llavors un moment d’astorament, d’inquietud;
optes per d’esquinçar de sobte queixes i laments
dins un cap enteranyinat que encara et pertany,
per reconquerir amb la força que et proporciona el destí:
els plaers, les il·lusions, les esperances, el descobrir un nou aroma,
per matinar qualsevol dia de cop amb un bri creixent d’alegria
sense maleir el despertador.

Decidir amb certesa clarivident i definida
que les sorpreses agradables
són possibles, i fins i tot probables
i que si les hi deixes una escletxa al respirar
et batejaran les vitals esferes amb incipients descobriments,
et floriran poncelles i nous brots al balcó d’una façana assolellada,
els trens de rodalies s’avançaran als seus propis retards,
a totes les estacions et rebran admiradors agitant els mocadors,
i sabràs que a la vinya de la vida hi ha gotims plens de dolçor,
pàmpols a la deriva i circells de serenor.


Pot succeir tot això o no.

Cal, però ensumar vitamines creatives,
una mica d’art barrejat amb poesia,
respirar la fortor de la saviesa,
nedar a les aigües del desgel de la incertesa
i suar llàgrimes de ràbia al gimnàs.







Savi és el procés


Savi és el procés de la cronologia
que avança progressiva
perseguint la realitat.

Ens farà vestir jerseis de llana,
buscar a l’armari la roba de l’any passat:
la tardor inexorable ja a punt d’arribar
ens empeny al calendari el temps a diari...

Enyorarem els matins amb el sol ja al cel,
caminar en dimarts a una cascada,
fruir de les mirades que se’t creuen al carrer,
trepitjar amb els peus nus el fang marí
aprofitant com per casualitat que hi ha marea baixa,
les trenetes fetes amb paciència a alguns caps,
la llagosta saborosa de la costa
amb un vi lleugerament agre i especial.
El cafè expresso sota la nit austral.
Els rams de plàtans al mercats.
Les mines de safir amb traficants de Ceilan
que comercien amb el mineral acabat d’extreure.
Els endemismes vegetals de noms irrepetibles
i reminiscències del llatí.
Les tombes amb esqueles a l’aire lliure,
compendi d’escultures i pintures,
còmic mural de la vida del mort.
Els carros carregats de carbó i de segles.
La gent intemporal, el món rural de sempre;
les llums indefinides i borroses d’una tempesta
a la pista esquifida d’un aeroport al costat de l’oceà.
Les “Maki”, franquícies de botigues
per vestir de turistes africans
a tota la Humanitat.
I aquell mosquit impertinent
que a l’Arboretum m’inflà el canell.
I la granota diminuta, argentada i brillant
instal·lada a la senyal de corba a la dreta.
I més esglésies a Tana que fidels.
I a una d’elles el cor cantant “Blanca y radiante va la novia”
esperant que comenci el casament.
I l’hotel Sakamangas, amb vitrines historiades
i connexió a Internet d’alta velocitat.
I veure la franja safrà un capvespre ressuscitant Vinyoli.
I la pudor a combustible mal cremat
pels motors d’un parc mòbil envellit.
I els baobabs, canelobres llenyosos sota el cel
contemplant-t’ho tot des de sa majestuositat.
I l’estació de tren decrepitada per l’ús i pel temps
rescatada del passat per la nostàlgia demanant a crits restauració.
I les tortugues de totes mides
que semblen mortes o adormides.
Ho semblen, estan vives.

Recórrer la Costa de la Vainilla
tot ignorant l’actualitat,
sense sentir els noticiaris,
a despit de tot esdeveniment internacional.

A esquena del món mundial,
mirant tan sols un decorat
amb els ulls envaïts de vacances.





Savi és el procés de la cronologia
que avança progressiva
perseguint la realitat.
Ens farà vestir jerseis de llana,
buscar a l’armari la roba de l’any passat:
la tardor inexorable ja a punt d’arribar
ens empeny al calendari el temps a diari...



La vainilla



És la vainilla un fruit
de dolços aromes, delicat
amb un gradient de matisos ric,
noble i escassament definit.
Procedeix d’una orquídia
blanca quan floreix,
tota la vida epífita,
mexicana de procedència
africana d’adopció
i estimada a Madagascar
pels turistes i per la seva població.

Conreu laboriós i delicat;
pol·linització flor a flor,
amb paciència manual
a la més gran illa austral.

Font d’ingressos: exportació
de la seva beina aromàtica
apreciada a tot el món;
verd a l’hora de la collita,
fosca després d’assecar-se al sol,
olorosa, brillant i digna,
cara, noble, única
i útil a l’alta cuina,
responsable de postres amb classe,
gelats, bescuits, cremes, rebosteria...
Versàtil, olorosa i exquisida,
imprescindible i senzilla,
saborosa, melosa i fina.
És el seu esperit que dona vida,
sa presència tot perfum,
de durada quasi il·limitada
quan està ben conservada,
fàcilment imitada, delicada.

Sublim la vainilla.

El último Lariam*


Se han acabado las pastillas
ya no hay razón para continuar
la terapia preventiva,
que el riesgo de contraer la enfermedad
pasó, y el de incubarla se redujo.
Superado ya el peligro,
descartada su manifestación
podemos cantar triunfantes
pero siempre con precaución,
pues podría suceder que producto de la emoción
nos embargase la vida un ataque al corazón.

* Lariam: medicamento para prevenir la malaria


Desdibuix

És un desdibuix sense esborrany previ,
és un gargot informe, quasi una taca,
sense color predefinit,
ni calent ni fred: tebi i indefinit.

És un estat entre la vela i el somni,
és rancor, malenconia i tristor,
és un forat que s’inicia dins,
al lloc dels instints,
és mercuri que es menja l’or,
és un mapa que no amaga tresor,
és l’oblit d’un temps eteri,
de la sorpresa feta senderi,
d’un passat recent
fossilitzat pel sublim de la monotonia,
pel suplici del dia a dia,
pels plannings més programats als cronogrames,
és... un ram florit de melodrames.

Els experts l'han batejat
com "síndrome post-vacacional"
-és el nom que li han posat-;
és, però, un fantasma, una mòmia que fa por,
embolcallada entre llençols de mocs i plors;
un desfici que s’afana inútilment
per què surem al rum arrangé del benestar,
per recordar el gust impactant d’un gra de pebre al mastegar,
per enyorar un agost que mai no tornarà,
que ha quedat empaquetat a un arxiu que el futur esvairà.

Encís madagascariensis

Encís madagascariensis





(imatges que han aconseguit entitat lletrada )








Agost 2006






Isabel Barriel






















I. Encís madagascariensis


Illa gegant,
seu d’espècies endèmiques,
flora i fauna espectacular,
barreja ètnica dels dos continents que uneix l’oceà,
i l’herència francesa: maigret du canard,
fromage i mousse au xocolat.

Llums voluminoses,
colors inversemblants,
matisos indescriptibles
i un vernís brillant de netedat.

Economia de subsistència,
subsistència humana de precarietat.

Vida tropical, ciclons, arbres màgics i gent amb dignitat.



II. Arbres

Imagina un paisatge amb volum i extens,
una estepa amb gramínies esgrogueïdes
i molts arbres esporàdics
amb troncs de patiments antics.

Carregats de dubtes alguns,
amb corbes que formen interrogants,
esvelts i sobris uns altres
que tallen perpendiculars l’horitzó,
baixos i esquifits alguns,
encongits per velles sequeres
o per un destí nefast.

Uns, amb fulles gegants.
D’altres, nus com la més crua veritat.

Imagina un paisatge que s’escapa cap el tard.





III. Costa del sud


Costa del sud, anant de Tulear a Ifaty,
poblats sobre la platja.
Cases vegetals, parets de fibra, sostre de palma,
nens i nenes pentinats pel vent,
arrebossats els cabells de sorra i sol,
cridaners petits coberts d’arena blanca.

Se sent que lluny,
allà a l’escull,
trenquen les onades
que arriben terribles i compassades.
Fons sonor, brogit marí,
remor de navegants i vells naufragis,
aigües braves de l’oceà Índic.





IV. Trencadís


Trencadís de miralls
mitges llunes escalonades,
corbes de nivell escapades dels mapes.

Arrossars omnipresents,
aigües per emmirallar els núvols del cel,
i atreure els martinets de plomes blanques.



V. Excursió nocturna


Per anar a veure animals només cal
una nit fosca a l’hemisferi austral,
un guia expert amb una lot gastada
i caminar per l’asfalt d’una carretera
llisa, negra i ben traçada.

A les laterals masses vegetals espesses
ens enfoca el guia ara un camaleó,
petit com el dit petit d’una mà humana,
ara una granota diminuta com l’ungla
del dit gran de la mà d’abans,
i un escarabat- girafa, i un insecte- pal
i els ulls rodons brillants i grans
dels lèmurs que ens estan mirant
des dels arbres més alts.

I rubrica el safari visual
la cua lluminosa d’un cometa celestial.



VI. Certes estampes

Certes estampes d’Alabama
es reprodueixen als carrers, als mercats
i a la costa d’aquesta illa africana.

Cossos elegants amb el ritme ficat al pas,
la pell de té, cafè o xocolata,
indumentària acolorida i variada,
barret afavoridor de palla
i el somriure acollidor a la cara.

I l’activitat en calma no para.



VII. Orquídies



Agost, hivern a l’hemisferi sud,
poca floració encara,
que fins la primavera no esclata.
Pengen dels troncs les orquídies.
Algunes, endèmiques.
Com la orquídia negra madagascariensis,
de color lila, planta epífita.






VIII. Postres


Banana nature,
banana flambeé,
banana caramel.
Ananàs nature,
ananàs flambeé,
ananàs caramel.

Dubtes i combinatòria
a l’hora de les postres
d’aquells menús afrancesats
que ens oferia en Ferdinand.




IX. Recordar una albada

Recordar una albada entre les boires,
capes espesses de buit jugant a amagar figures,
estratègia d’uns escacs dissenyats per la il·luminació
quan la bellesa matina i tot el voltant esdevé imatge de miratge...
Recordar els rostres de la rodalia,
amb expressions de cansament i d’alegria
portant al mercat tota, tota la collita:
alls relligats fent rams penjats de canyes,
tomàquets vermells diminuts dins de cabassos,
pebrots i indiscriminades verdures,
sacs d’arròs, d’herbes, de carbó,
fustes i troncs de totes mides...
I mentre desfilen persones i carretons,
desfilen pel camins i pels ponts a la distància més immediata,
lluny, molt lluny apareixen roques- muntanya de gran alçada
i a l’entremig, ni al fons ni al primer pla,
arbres com fantasmes i cases de fades entre capes ennuvolades.
La distància pren identitat,
la llum dona volum a qualsevol aparició,
tot sembla real dins d’un somni del que, tal vegada,
com que és tant d’hora, encara he de despertar.


X. Pel Canal de Pangalanes


Sortim del Palmarium navegant pel llac
quiet, tranquil, flotant.
I arribem al canal on l’estètica levita
silenciosa, calmada i sublim
feta llum entre l’aigua
i un cel de tarda transparent, infinit.
I la vegetació flotant s’apodera del canal
per posar un toc amb ses flors de color malva.


XI. Cementiri pirata a l’illa de Sainte Marie



El món vegetal s’ha fet jardí a l’illa,
no mancaran mai
flors als sepulcres dels pirates
i ses làpides ennegrides per segles d’humitat
contemplaran amb placidesa verdors vegetals.

Ens empeny l’ultima llum del dia
en fer la luctuosa i majestuosa visita,
el risc de foscor imminent ens posa pressa a les passes:
hem de jugar amb el nivell de la marea;
com que ara ha baixat es pot anar per una passarel·la
lliscosa i patinant feta de pedres i fang.
És un patiment constant,
és una feixuga marxa
per arribar bufant
al cementiri pirata,
aquell turó de llibre i de màgia
pintat de verd sobre un mar de plata,
amb vistes al cel que ens amenaça amb la nit imminent
més paralitzadora i de negror tancada
sense lluna mi estels, tan sols amb núvols grisos volàtils
fets amb els vels d’aquella princesa malgaixa enamorada
d’un aventurer que navegant pels oceans va ser pirata.

Fruir allà dalt de les visions més clares,
volar per la llegenda i haver de tornar al món real
per aquell camí tenebrós fosc i relliscant, ai!,
després de visitar amb afany el famós cementiri pirata.



XII. L’arbre del viatger


Arreu, com un vano obert
ballant el seu brancam
lentament sota el cel en calma.

És l’arbre de dues dimensions,
fulles gegants de bananer
i vocació de cantimplora,
doncs emmagatzema al seu tronc aigua
per calmar així la set dels viatgers assedegats.

És el símbol de Air Madagascar,
i en créixer de est a oest,
també fa funció de brúixola vegetal.


XIII. Tana


És Tana la capital de Madagascar.
Ciutat interior, allunyada del mar,
seu ancestral del misteriós imperi malgaix.
Com una mina a cel obert,
extensa, no te l’acabes amb una llarga mirada.
Té desnivells, molts turons, barris de ciutat marginada,
cases amb jardí d’un passat colonial cansades de lluir,
algun palau de memòria tronada,
restaurants d’alta volada,
edificis moderns d’alçada desproporcionada
i llambordes destarotades per caure a les cantonades.

Parc mòbil envellit
i pudor de pixum a bafarades.

La misèria i la vida agermanades.







XIV. Queden al tinter


Els baobabs nans,
els baobabs gegants,
les beines de la vainilla,
les orquídies florides petit comette,
la badia de Sant Agustí,
les cases amb rostre humà,
els camaleons de colors canviants,
la papallona nocturna més gran del món,
les diminutes plantes carnívores,
els ràpids blauets entre els manglars,
els abellerols que semblen pintats,
els zebús de presència constant,
els palafits al costat del mar,
la finestra geològica d’Isalo,
els cocoters, els rius i els llacs,
els pousse-pousse, transport de tracció personal
a l’estil més oriental,
els filets au poivre verd
avec frites sempre presents,
els cabassos i cistells de ràfia,
colors i textures, artesania en fusta,
la febre de l’or dels petits nous pobles del interior
amb mines de safirs estrenades fa poc,
les tortugues rescatades del consum humà,
l’aye aye estimat d’en Gerald Durrell,
i ses històries del “Rescat a Madagascar”.
I els minerals, i les libèl·lules, i tota mena de llangardaixos,
i les serps de colors safir i beril,
i el fang vermellós després de la pluja a ràfegues a la vora de l’oceà,
i les piragües per travessar a l’illa des Nattes per quatre rals,
i els bitllets d’ariarys bonics i amb franges brillants,
i les balenes que volen lluir els sortidors de dibuix d’infants,
i les llagostes que havies d’encarregar,
i les cerveses “Three horses”de mida familiar,
i les introduïdes espècies per cuinar
a un país ple d’espècies endèmiques a conservar.
Bosses de grans de pebre, clau, bastons de canyella i fals safrà,
sucre de canya amb extracte de vainilla i tota mena de sal.
Mel d’eucaliptus i buguenvíl·lies de tots els colors que es fan i es desfan,
i la flor de Pasqua de mida gegant i tots els verds que t’enlluernen,
i la desforestació de segles,
i el bosc primari, i el bosc secundari, i les lianes,
i un capvespre veient l’horitzó amb l’escala de colors
entre el bosc espinós,
i el bosc pluviós d’alguna reserva,
i aquells cocodrils del Nil introduïts ensenyant-nos les dents.
I un idioma de mots impronunciables per quilomètrics.
I uns barrets de disseny per les seves formes i additaments,
d’ús quotidià i elegància gràcil i extrema.
I uns mercats assortits amb ferros de forja,
fustes de palissandre,
fruites i hortalisses de nom misteriós,
filaments i grans i llegums i arrels i soques i pols
entre aliments i remeis màgics,
i sacs de carbó i feixos de llenya,
i roba apilada i eines pel camp i ampolles reomplertes de líquids estranys
com fluixos de fades, i amulets encantats.
I aranyes, i palmes i palmeres de totes menes i maneres.
I la Cascada de les Nimfes, màgia mineral amb decoració d’humitat vegetal.



XV. S’ha acabat


S’ha acabat el temps de la vainilla,
de jardins botànics pel carrer,
de cuques de llum amb la primera fosca,
d’un oceà que va i ve...

S’ha acabat buscar lèmurs pels brancams,
lesionar-te així les cervicals,
veure llurs equilibris i salts inversemblants
i els ulls tendres i incisius i interrogants.

S’ha acabat trepitjar (xop, xop)
la sorra tova que la marea abandona
i buscar petxines corals i alguna closca.
S’ha acabat sopar tant d’hora.



XVI. Reflexions post-viatgem


Surto al carrer i Barcelona està despintada.
Els colors, gastats, esvaïts, cansats, els hi manca intensitat;
pàl·lids i neutres els blaus del cel,
destenyits els abillaments i les pells i les cares de la gent.
Les mirades, sense propietaris.
Les expressions, ennuegades.
Músties les figures, arrossegades.



















FI