Comunicat

Aquest blog queda sense més posts nous pel moment, atès que ara penjo un blog específic per a cada viatge.
Els podeu trobar clicant aquí al costat, a "Els meus altres blogs".

Isabel

Viatge a un ametller

He viatjat a un ametller
cobert de flors rosades
plantat fa temps
a un camp rogenc
vora unes pedres eternes.

Esparregueres i romaní,
carrasca i algun pi
posen verd a aquell paisatge,
que els borrons dels fruiters
són encara poc visibles.

I els cels són infinits,
de colors indescriptibles,
amb llums del blanc al gris
entre núvols increïbles.

Textos de fa temps. Memorias de Sudáfrica

Agosto 2002

































En el laboratorio

Es hora de revelar las fotos,
actualizar archivos,
rememorar los datos
y colocar los ratos.
Es el momento grato
para la captura viva
reciente y subjetiva
de imágenes activas,
de impresiones que suscitan.

Es hora de revelar las fotos,
que el viaje él solo se olvida,
naufraga en el mar de cada día
si sus luces no se tamizan
y los recuerdos no se guardan
entre privadas reflexiones,
certezas, dudas y negaciones.

Es hora de revelar las fotos
desde lo visto y lo ignoto,
concediendo entidad
al momento más remoto,
concediendo entidad
a la imprecisión fugaz,
concediendo entidad
a un súbito sonido
o al recuerdo imaginado.

Y del cuarto oscuro a diario
salen trozos de este poemario,
huyen a veces y se pierden,
otras fluyen ya cristalizando.
Leopardo


Ejemplar joven ahí tumbado,
tranquilo, solo, inmóvil.
Tu cama, hierba dorada,
tu techo una nube blanca,
tu porvenir, echar a andar,
camuflarte en la sabana...

Y me queda en la retina
tu porte soberano,
leopardo.









Tiritando



Tiritando por el parque
en el coche de safari.
Es de noche.
Amanece.

Aire frío en el ambiente,
atenta la mirada
intentando en la sabana
ver los animales cara a cara.
Nada.
La vista, agotada.
Las expectativas defraudadas
y la amenaza de seguir
cada día madrugando hasta el fin.

¡Vaya vacaciones!
(Otro año iré a una reserva de lirones)



Leones en el P.N. Kruger



Manada espectacular:
león, leonas, las crías.
Elegantes, tranquilos,
majestuosos felinos
que ignoran miradas ansiosas
y cámaras insidiosas.

Pisan el asfalto,
andan por el campo
sin girar la mirada
y no ven que chocamos
contra un coche de paisanos,
que prudentes se abstienen
de apearse a ver
los nefastos efectos
de tan inesperado siniestro.

Los leones, ajenos,
siguen su paseo.


Soweto



Passejant per Soweto
tard o d’hora descobreixo
que el planeta ha d’explotar
i llençar esquitxos de justícia
vers els més desfavorits
per les grans economies.

De no gaire va servir
que naixessin sent veïns
a aquell mateix carrer
dos premis Nobel de la pau,
en Mandela al capdamunt
i més avall Desmond Tutu,
que ambdós no han evitat
la misèria tribal congènita
d’aquella negra ciutat,
la misèria innecessària
d’un tros d’Humanitat.



Tots els colors a la sabana


Tots el colors a la sabana,
daurats de l’herba,
verds incipients,
grissos d’hivern
als amagatalls d’aquesta fauna:
lleopards, kudús,
impales, nyus,
les girafes, els elefants,
búfals molt grans,
lleons en clans,
zebres, rinoceronts,
els hipos d’aigua,
i una llista tant llarga
que mai s’acaba.

I la llum que ve del cel
a tothora diferent,
blau i gris i blanc
i groc i bisbe i rosa
i fosc i nata i taronja
i transparent i opac i clar
i una llista tant llarga
que mai s’acaba.

Tots els colors a la sabana,
aquell zoo a l’inrevés:
els animals en llibertat,
a les gàbies els humans.






El sol



El sol caía entero
sobre aquel largo sendero
de hierbajos a los lados
y algún árbol tipo palo.

Ancestros bosquimanos
imprimieron su evidencia
al final de aquel camino,
sobre una roca gris plomizo:
estamparon cazadores,
una jirafa y los antílopes
de un color hoy desvaído
por los siglos de intemperie.

El sol caía entero
sobre aquel largo sendero
que regamos con el sudor
de un esfuerzo placentero.


Les acàcies




Les acàcies són escombres del revés,
pentina cada una un tros de cel,
posen fites al paisatge,
i agranen el capvespre
perquè neixi el primer estel.



Capvespre



D’un tros de l’infinit
ha plogut una llum malva
que roman fins a la nit
tenyint d’ombres la muntanya.


“Break”


En Malolotja caminata
entre rastrojos invernales,
con cebras en la montaña,
y blesboks por matorrales.

Y al caer el sol
con el ocaso breve
un “break”que se agradece:
invitación a té
al calor de leña,
ver que la noche llega
y esperar sin prisa
la hora de la cena.



Cena



Por la tarde en la pradera
manada placentera;
por la noche, en la cena
asado en la cazuela.

Triste destino te elige,
animal de buena carne,
presa de felino en sus fauces,
o cocinado sobre mantel y plato
para dificultar discernir
quién es el más cruel de los seres,
si el león que mata por vivir
o el humano para lucir sus enseres.


Inquietud



Tener una inquietud
revolviéndote el cerebro.
Exponerla con acierto...
¡Qué sabia virtud
convertir tu inquietud
en una duda colectiva!
Hacer hablar al personal,
suscitar una pregunta,
poner un cebo en el anzuelo.

No afirmo nada ni lo niego,
tan sólo planteo
que exponer una inquietud
y compartirla con salero
da en la vida mucho juego.



Umfolozi, reserva del rinoceronte blanco


Se ha bañado en barro
el rinoceronte blanco,
piel coraza en gris
derivando a negro.

Cada ejemplar con su cría,
cada cría protegida.
Cada ejemplar recuperado,
que la especie se extinguía.



¡A ver ballenas!

Por un puñado de rands
avistamiento con disfraz ad hoc:
salvavidas- chaleco
y un gigante chubasquero.

El Índico, inquieto.
El cielo, cubierto.
Todo es gris incierto.
Llueve en la cara.

Remolque, barca,
rápido lanzamiento,
flote y movimiento.

Ondulatorio, vectorial,
entrópico, abyecto,
nefasto el movimiento.

Tres pingüinos (las cabezas).
El delfín (una aleta).

Sigue el baile y el avance,
el cerebro ya está en trance.
El horizonte escapa,
imposible fijar la mirada,
huye, declina, se tuerce.
Empieza la agonía moderada.


Calor en el cuerpo,
cada mano, helada,
húmeda, calada,
agarrada a la barra.
Respirar hondo.
Ascensor interior,
montacargas loco.
Respirar hondo.
Gota inmensa en un ojo.
Gota inmensa en el otro:
visibilidad reducida,
los nudillos reaccionan,
friccionan la vista a coro.

El sudor se congela.
Ola interna,
mojada y fría.

Veo el saludable aspecto de Maloti:
me hace una foto, ¡nooooo!,
-pienso- con la expresión encogida.
Veo el saludable aspecto de Eckhard;
traduce (difícil tarea) los gritos grotescos
de una guía incluida como adorno naval.

Mi naufragio es personal.

Gritos y sacudida.

¡Una ballena!
-¡Mira, la cola, la cola!
Un par de coletazos negros
golpean el agua cerca.

¡Qué pena!
Sólo contemplo mi desolación interna,
me da igual la ballena.

La barca gira, deriva, angula las olas,
cambia su rumbo, inicia el regreso a la costa.
Ingrávida hablo (grito, creo) demostrándome así
que aún estoy viva.
Fría pero viva.

Lentamente me mezo en la ondulación.
Me recupera el calor.
Me acoge el equilibrio.
Entro en el movimiento marino.
Mi cerebro vuelve a ser mío.

-¡Las focas!
Allí, en las rocas.

Y el placer de la navegación,
dejarse llevar por el mar...
subir, bajar, contemplar
desde el temple corporal
la fauna local,
este paisaje,
oler la sal,
saborearla,
beber la lluvia,
sentir las olas,
balancear...


Ahora no quiero volver:
me centro y empiezo a ver
qué estupendo paseo pudo ser
si en mi cuerpo hubiera calado el balanceo
en vez de aquel estúpido húmedo meneo
causa del esporádico ya superado vil mareo.

Arena,
desembarco,
té caliente
y a otra cosa, mariposa,
que la vida es hermosa...


Y sigue el viaje
por la autopista de peaje.



Boulder’s beach


Tres mil pingüinos okupas
en la playa de arena blanca
bajo una luz muy clara.

Ponen huevos de dos en dos,
rebuznan, y ellos y sus pollos
se pasean por nidos-hoyos
prescindiendo de nosotros.

Se bañan de vez en cuando
en grupos de cuatro en cuatro,
se despiojan con su pico
y caminan despacito
hasta las dunas de allí mismo.

Atuendo de diseño
en completo blanco y negro
digno de pasarela
aunque ellos estén fuera.

Y entre las casas del entorno en la ladera
hay jardines con proteas.



El Cap de Bona Esperança

Espai inmens
d’un blau intens,
vista circular d’oceà
horitzó llunyà.

Llengua de terra
amb far ben alçat,
testimoni de naufragis
testimoni de tempestes...
Ai! si pogués parlar.

Parking, restaurant,
souvenirs, funicular...,
parc natural humanitzat
amb micos, cloïsses gegants,
algues com neumàtics
i els antílops més australs
que ens miren flegmàtics
des de l’herba estàtics.


I com que l’esperança
sempre és bona,
quina redundància
al nom d’aquest Cap!

Què pensaven aquells navegants?

El regreso

Retomar la realidad,
Abrir los ojos reconociendo
otra vez cada rincón,
prescindir del estupor,
adivinar el contenido del buzón
y comprobarlo de inmediato,
estar ya localizable...

La fauna, palomas.
La flora, geranios.
El paisaje, urbano...

Sin biltong.

Ni avistar ballenas.
Ni oir el silencio del espacio abierto,
Ni soportar el bramar del motor.
Ni dormir en el asiento.
Ni contemplar los aloes en el semi-desierto.

Eso es retomar tu lugar.

Textos de fa temps: Uzbekistán (Samarcanda, Khiva, Bujara)

POR LOS SECARRALES DE UZBEKISTÁN (17 poemas y un epílogo)


I
Telesilla en las montañas,
lagos, pantanos, cabañas...
Un constante ir y venir
por esa carretera
que sale de la capital uzbeka
y luego entra.
¡Eureka, eureka!
Volvemos de nuevo a Tashkent,
siempre volvemos. Aaaaaaaaamén.


II

Cena memorable,
mantel blanco brillante,
copas talladas, filo de oro,
palafito en el jardín,
palafito al aire libre.

Frutas maduras,
panes sagrados,
sopa de hinojo,
brisa nocturna,
vodka a mansalva,
olor a flores,
ruido del agua.

Son nuestros vecinos
gritos de niños,
estrellas y sombras negras.
Dormiremos en las cabañas
que por campestres son casas
de cucarachas, moscas y arañas.





III

Tres oasis en el secarral de Uzbekistán,
sueño del viajero ancestral,
tres oasis en la ruta de la seda:
Samarcanda para la fiesta,
Bujara ,faro sin mar,
y Jiva, para pensar.

Tres oasis que aún están
en el secarral de Uzbekistán.



IV
Caravana inmóvil:
filas de moreras
y campos de algodón
delimitan la carretera.

Camiones con melones
y sandías a montones
circulan sin tregua
en todas direcciones.











V

Els jardins de Samarcanda
evoquen la memòria
de flors fetes cabòria
pels poetes del passat.
I el temut Timor és ara estàtua,
ja no pot tallar més caps
ni inventar-se cap venjança.
Els jardins de Samarcanda
evoquen la memòria
d’unes aromes que la història
de la llegenda ha fet veritat.


VI

S’emmirallen llums del sol,
s’emmiralla llum de lluna,
s’emmirallen focus de nit
a les cúpules vidriades
on les rajoles són infinit.


VII

(En el mausoleo de Tamerlán, de noche)

Quieto el mausoleo
inmóvil el cielo,
se asoma la luna para ver en directo
la cena de un gato
que atrapa a un escarabajo
escaleras abajo.

De fondo, el canto de los grillos,
y una historia de siglos
con ingentes crueles sacrificios.



VIII

Mosaicos bajo la noche
reflejan la luz
de focos halógenos con tendencia al azul.


IX

(Todo es relativo)

Mezquita de Chasmá,
mezquita del Viernes,
junto al albaricoquero
con cúpula coronada
por mosaicos azules,
pero mirada contra el cielo
parece cubierta
de azulejos muy verdes.

Perspectivas diferentes
generan controversias
y convierten las certezas
en dudas someras.









x

Matolls del desert
amb fulles d’agulla,
matolls del desert,
del verd a l’argent.

Sorra torrada per sota.
I a dalt, cel immens


XI


Noche de agosto,
luna llena,
estrellas voladoras,
deseos de paseo,
luces fugaces por el cielo
sobre las yurtas de sauce y de fieltro,
sobre esos viejos vagones de tren...
Sobre mi propio sueño.


XII
Un día en el lago Aydarkul


Osados aventureros
intrépidos sobre camellos
marchan por el desierto
hacia aquel lago anunciado.

Agua transparente para un baño deseado,
rayos ardientes del sol,
toldo blanco raído, escaso,
dos árboles y un arbusto
proyectan sombras
sobre un perro durmiente
que se sabe contemplado.

Las horas muertas
pasan muy quietas;
el dia es largo
a orillas del lago.

Y el halo de paciencia
bajo el calor
se ve premiado
en el ocaso
con jamón de excelencia
procedente de Valencia.

XIII

Cometas caseras,
de papel y maderas
vuelan por encima
de patios, mezquitas,
cúpulas, medersas,
aljibes, murallas,
bazares, calles,
el estanque y la plaza.

Cometas caseras
sobrevuelan Bujara.
Es, seguro, excelente la vista
volando desde arriba.



XIV

Con algunos camellos
tres emires partieron
en caravana a occidente
por el desierto con su gente,
parafernalia de alta alcurnia
y los tesoros en sendos cofres.
Seguían el brillo de aquella estrella
y patentaron desde oriente
la cabalgata de pajes y Reyes
que nos trae ilusión y juguetes.

Nacieron Sus Majestades
por estos parajes,
rendían culto antiguo al fuego
y serán para siempre
los sabios magos del tiempo.





XV

Ojos transparentes,
bazares andantes,
cejijuntas algunas,
dientes de oro brillantes,
cabelleras oscuras
arco iris en las telas,
andares de seda
en la mano el saludo
y la sonrisa en la voz.




XVI

Jiva

Color ocre a les parets,
color ocre a tots els sostres,
vidriats els minarets
i muralles de cremallera
que semblen fetes per tancar
el tresor que és la ciutat sencera.




XVII


Y se cierra un episodio
al regresar
a este mundo sedentario,
y despacio olvidar
que sería necesario
vivir mil años luz
para empezar a ser un sabio.










EPíLOGO


En el museo de arte uzbeko
patio central, suelo marmóreo,
alfombras esparcidas
bajo un roble milenario
de hojas apiñadas como coles
y ramas de altura inacabable.

Es la zona sombreada
del calor más alejada.

Que me aporte aquí el destino
muchos mediodías,
pues con este microclima
puedo estar semidormida
y hacer volar sin alas
al santuario de los sueños
la alfombra y mis deseos
viendo casi todo el panorama.







Agost 2003

Textos de fa temps: AÇORES (hivern 01-02)

AÇORES (hivern 01- 02)




La "Furna de Frai Maties"
(illa de Pico)

El camí antic de les laves,
que sortiren amb pressió,
cova fosca, cau de larves,
amb entrada de presó.

Una escala, deu graons,
entren dignes al forat
que entapissat per herba humida
és claraboia que il•lumina
la negror d’aquella mina.

Hi entres, mires cap amunt,
i amb pluja fina sobre els ulls
veus la boira emmarcada,
un tou núvol que t’envolta,
llum i aigua fins el fons.

I el forat fa una plaça
de la que surten dos camins
de sòl abrupte fins el fi.
L’un és tub- túnel curt,
res, trenta passes i un sospir,
l’altre camí és un passadís
i el passeges per sortir,
que més enllà hi ha un altra boca,
cicatriu de la lava vomitada
en temps de l’erupció.



Biscoitos
(illa de Terceira)


Pedres negres fins el mar,
a Biscoitos fan port natural;
defensen de les onades,
hi ha llacunes per el bany.

Quatre vinyes i al museu
amb perfum de fusta i vi,
referències a un passat
de verema i festa gran.

Ceps i estris exposats,
premses fixes i portàtils,
poals per sulfatar...
I un diari esgrogueït
amb poema- cant- rural
inspirat pel vi "Verdelho"
a en Vitorino Nemésio,
local poeta universal.


I als carrers les cases baixes
amb façanes ben pintades,
i coloraines de l’arc iris
a les capelles encongides,
dedicades a l’esperit sant:
els "imperios", símbols vius
del poder que te la gent
versus la gent que te el poder.




Crims cooperatius


Crims cooperatius
s’acabaren no fa gaire
i ara ufanosos ex- baleners
ensenyen amb afany
els estris de la mort
anunciada amb coets
pel vigia de la costa.

Catxalots, que no balenes
acabaren transformats
al costat del mar sagnant
en greixos, cubs de carn,
olis, fums, vitamines i farines.


I els ossos esculpits,
i les dents ben decorades,
col•locats a les vitrines
perquè els comprin els viatgers,
còmplices involuntaris
d’antics crims d’aquells cetacis.




De Pico a Faial


A un vaixell cansat de navegar
traspassàrem el canal.

Sortim de Pico a Faial,
açorines illes veïnes
que al mig de l'oceà
fan castells de focs
(com miralls mutus
no gaire compassats),
per cap d'any als seus ports.

L'Atlàntic, alterat.

Plugim i vent.
Negre el capvespre,
ni un estel...

Embarquem.

Y asseguda a una butaca
al linòleum ben fixada,
copso de cop el moviment ondulatori,
les forces centrípeta i centrífuga,
les lleis de la física mecànica...
i de la quàntica
i el suplici
i el naufragi
i l'espant dins el Titànic...

Sento crits esverats
(continentals)
Veig somriures assajats
(illencs)
(mariners).

I m’atrapa una son fulminant,
conseqüència de mitja biodramina
pels efectes de la qual
ignoro més detalls
i em desperto a Faial.


I ja a Horta, la capital,
sento històries del final
d’aquella navegació
pels peninsulars inusual:
mareig, por extrema,
reaccions de tota mena...


Traspassar el canal:
espectacle ondulant,
un ball amb so directe
d’un mar ben engrescat
que puja, baixa i mou de costat
vaixell petit o gran,
mariner i navegant.






Els caramels de la Carmina


Entre pausa i moviment,
quan t’ha fugit l’enteniment,
les sensacions són nebulosa
i tens el cos de drap allà viatjant,
un caramel de la Carmina
a l’espai i al temps t’ubica.

No t’ho esperes,
sempre arriba per sorpresa
l’estoig negre amb cremallera
i sense pensar l’agafes sense presa,
treus amb la mà
un paper brillant de cel•lofana
que embolica misteriós
un bocí dolç per la gana.

Fins i tot pots buscar allà,
trobar diverses varietats
prendre la decisió i triar
una especialitat
que et recupera d’immediat
i et torna a col•locar el conscient
al món real en moviment.

Y tornes a ser tu
dins d’una furgoneta.






La boira


La boira es menja l’aire,
esborra el paisatge,
amaga els volcans
li roba llum al dia,
esvaeix la realitat...

Tan sols d’immediat
existeix al teu voltant.
I un silenci d’humitat,
i els peus dins un bassal,
i les botes ben mullades
sobre un sòl que sembla esponja,
sota un cel gran, blanc, opac.




La funerària, el preludi


La funerària, el preludi.
La casa- hostalatge, un "popurri".


Bufet d’estil japonès,
moble- bar- confessionari,
banys a dintre els armaris,
làmpara de ferro forjat
amb teranyina ancestral,
butaques de mig seient, el piano, vell, trencat,
un gran canelobre jueu,
set espelmes allà absents,
a la vitrina un munt de plats...
i ja difunts, avi i àvia sepiats
presidint els nostres àpats.

Rajoles d’un blau portuguès
a aleatòries parets,
i arraconades a terra caixes
de cartró embalades.

Davant la llar de foc
una taula de fusta compacta:
bagul- sarcòfag ple de quincalla.
I al voltant un grans sofàs,
tapisseria verd caducada.

Surt l’escala pel darrera,
i porta al primer pis,
on hi ha una balconada
per mirar des de allà dalt
els caps que hi ha a la sala
o fer un discurs de gran alçada.

Guardats a prestatges tancats
llibres amuntegats,
pobres!..., mal col•locats,
poc assequibles, desordenats.


A la cuina, gran rentada,
i la feina organitzada
per a un sopar de gala,
que per suculent i apetitós
cal fer-li menció,
i també a la cullereta
de llarg mànec espiralitzat
forjat per un artista de l’anonimat.

I els experts en foc cremaren
amb eficiència inusitada
entre la fusta humida i corcada
factures i papers d’encàrrecs,
que aquella humitat de cementiri
i el fred de casa tancada
s’havien d’empènyer a fora,
que volíem el caliu
com qualsevol ésser viu.

La funerària, el preludi.
L’epíleg, tel•lúric,
com les galetes i el vi bo,
de la casa "popurri” el ressopó.






Paisatge de Terceira



Terra negra del volcà,
aliment per les falgueres,
sòl fèrtil d’unes vinyes
tancades, pobres i esquifides
que sobreviuen entre els murs.

Pedres velles de basalt
amuntegades fan fronteres
entre el verd allà al camp,
a les vaques posen límits,
fan del puzle un laberint,
van del mar mogut al infinit.

I als cims arrodonits,
presidits per les antenes,
anàrem nosaltres a guaitar
el paisatge entre boires d’oceà.


"Punta do Queimado"



A la punta do Queimado,
elevació de terra sobre el mar,
la perspectiva és fulgurant,
i un vigia d’hores mortes
controlava des d’allà mig oceà.

I si veia un cetaci
tant tranquil allà nedant,
la tensió feia esclatar,
que uns valents i d’altres pobres
l’anaven a caçar.

Catxalots i "baleneiros"
patiren tot l’horror
de la sang del sortidor,
dutxa roja de la mort.




Tallats



Quan el nostre coneixement del idioma portuguès
amb açorí accent
ens va permetre distingir entre
un "garoto",
un "pingao"
i un "galao"
quan ja sabíem què ens portaria el cambrer,
varem abandonar les illes
per tornar a casa i demanar
simplement un tallat,
un tallat amb poca llet,
un cafè amb llet en got,
i oblidar a poc a poc
un vocabulari que ja no ens hi serveix.

La Toscana (hivern 06-07)

Paisatge de la Toscana


Suau el relleu,
terra elegant de vinyes ondulades i oliveres
i torres amb vells palaus a cada cim.
Boscos de roures amb fulles d’hivern al brancam,
marró tacant les vores del gris- asfalt.
I pinedes petites esporàdiques lluny.
Línies de xiprers esvelts, alts i prims,
quasi negres posant verticalitats a l’orografia,
dibuixant camins i jardins a les finques.
Cel lluminós gris i blanquinós
lluint núvols un dia de fred tallant i sec.
I arriba el capvespre i es fa de nit
i arreu s’encenen grogues les llums
delatant vida interior als habitatges escampats pel paisatge.






Firenze


Arribar una tarda a Firenze,
i baixar de l’avió entre aromes d’oli nou
d’olives acabades d’esprémer.

Intuir un viatge de cap a la història,
immersió al passat:
l’aeroport és L’Americo Vespucci,
l’hotel es diu Malaspina
i les referències a Leonardo da Vinci són omnipresents.
Michelangelo, els Medici, Fra Angelico, Galilei,
les aigües tranqui-les del Arno sota un Ponte Veccio
amb raigs i llums de Nadal quan el cel s’enfosqueix.

I als quioscos de totes les places i cantonades,
en Pinotxo oferint nas a gent d’altres contrades.




Sentits



Prendre un capuccino davant del Duomo
gris i rosa i blanc, ratllat,
gegant sota un cel canviant.

Olor de cafè acabat de fer,
assaborir tot l’aire de l’espuma amb formes circulars:
cara de madona,
lluna pintada,
fulla de roure,
castanya torrada,
cor, flor, bombó d’avellana;
tirar-hi el sucre i remenar a poc a poc,
que el metall i la porcellana musiquen un so.

Ingerir-ho com la terra xucla gota a gota la pluja de tardor.




Siena


Balcons i finestres,
carrers laberíntics
entre places de marbres antics
palaus ducals i botigues de vi
i façanes de tots els tons:
ocres i torrats, terra de siena,
siena oxidat, grocs i torrats,
vermells de fang amb cornises guix blanc,
taronges cremats, cremes il•luminats...
Banderoles de les disset “Contrades” de la ciutat
entre làmpades de colors de flors
i bombetes de festa major.

I arribar la plaça dei Campi,
espectacular, retallada d’un segle antic,
irregular, terra inclinat, palaus gòtics civils,
font renaixentista de marbre blanc i aigua blava.



Lluna plena


La llum freda
de lluna plena
omplia el cel
damunt de Siena.

Semblava una nit de mentida
entre les torres de gestes antigues,
era la llum freda
de lluna plena.

FI