Textos de fa temps: AÇORES (hivern 01-02)

AÇORES (hivern 01- 02)




La "Furna de Frai Maties"
(illa de Pico)

El camí antic de les laves,
que sortiren amb pressió,
cova fosca, cau de larves,
amb entrada de presó.

Una escala, deu graons,
entren dignes al forat
que entapissat per herba humida
és claraboia que il•lumina
la negror d’aquella mina.

Hi entres, mires cap amunt,
i amb pluja fina sobre els ulls
veus la boira emmarcada,
un tou núvol que t’envolta,
llum i aigua fins el fons.

I el forat fa una plaça
de la que surten dos camins
de sòl abrupte fins el fi.
L’un és tub- túnel curt,
res, trenta passes i un sospir,
l’altre camí és un passadís
i el passeges per sortir,
que més enllà hi ha un altra boca,
cicatriu de la lava vomitada
en temps de l’erupció.



Biscoitos
(illa de Terceira)


Pedres negres fins el mar,
a Biscoitos fan port natural;
defensen de les onades,
hi ha llacunes per el bany.

Quatre vinyes i al museu
amb perfum de fusta i vi,
referències a un passat
de verema i festa gran.

Ceps i estris exposats,
premses fixes i portàtils,
poals per sulfatar...
I un diari esgrogueït
amb poema- cant- rural
inspirat pel vi "Verdelho"
a en Vitorino Nemésio,
local poeta universal.


I als carrers les cases baixes
amb façanes ben pintades,
i coloraines de l’arc iris
a les capelles encongides,
dedicades a l’esperit sant:
els "imperios", símbols vius
del poder que te la gent
versus la gent que te el poder.




Crims cooperatius


Crims cooperatius
s’acabaren no fa gaire
i ara ufanosos ex- baleners
ensenyen amb afany
els estris de la mort
anunciada amb coets
pel vigia de la costa.

Catxalots, que no balenes
acabaren transformats
al costat del mar sagnant
en greixos, cubs de carn,
olis, fums, vitamines i farines.


I els ossos esculpits,
i les dents ben decorades,
col•locats a les vitrines
perquè els comprin els viatgers,
còmplices involuntaris
d’antics crims d’aquells cetacis.




De Pico a Faial


A un vaixell cansat de navegar
traspassàrem el canal.

Sortim de Pico a Faial,
açorines illes veïnes
que al mig de l'oceà
fan castells de focs
(com miralls mutus
no gaire compassats),
per cap d'any als seus ports.

L'Atlàntic, alterat.

Plugim i vent.
Negre el capvespre,
ni un estel...

Embarquem.

Y asseguda a una butaca
al linòleum ben fixada,
copso de cop el moviment ondulatori,
les forces centrípeta i centrífuga,
les lleis de la física mecànica...
i de la quàntica
i el suplici
i el naufragi
i l'espant dins el Titànic...

Sento crits esverats
(continentals)
Veig somriures assajats
(illencs)
(mariners).

I m’atrapa una son fulminant,
conseqüència de mitja biodramina
pels efectes de la qual
ignoro més detalls
i em desperto a Faial.


I ja a Horta, la capital,
sento històries del final
d’aquella navegació
pels peninsulars inusual:
mareig, por extrema,
reaccions de tota mena...


Traspassar el canal:
espectacle ondulant,
un ball amb so directe
d’un mar ben engrescat
que puja, baixa i mou de costat
vaixell petit o gran,
mariner i navegant.






Els caramels de la Carmina


Entre pausa i moviment,
quan t’ha fugit l’enteniment,
les sensacions són nebulosa
i tens el cos de drap allà viatjant,
un caramel de la Carmina
a l’espai i al temps t’ubica.

No t’ho esperes,
sempre arriba per sorpresa
l’estoig negre amb cremallera
i sense pensar l’agafes sense presa,
treus amb la mà
un paper brillant de cel•lofana
que embolica misteriós
un bocí dolç per la gana.

Fins i tot pots buscar allà,
trobar diverses varietats
prendre la decisió i triar
una especialitat
que et recupera d’immediat
i et torna a col•locar el conscient
al món real en moviment.

Y tornes a ser tu
dins d’una furgoneta.






La boira


La boira es menja l’aire,
esborra el paisatge,
amaga els volcans
li roba llum al dia,
esvaeix la realitat...

Tan sols d’immediat
existeix al teu voltant.
I un silenci d’humitat,
i els peus dins un bassal,
i les botes ben mullades
sobre un sòl que sembla esponja,
sota un cel gran, blanc, opac.




La funerària, el preludi


La funerària, el preludi.
La casa- hostalatge, un "popurri".


Bufet d’estil japonès,
moble- bar- confessionari,
banys a dintre els armaris,
làmpara de ferro forjat
amb teranyina ancestral,
butaques de mig seient, el piano, vell, trencat,
un gran canelobre jueu,
set espelmes allà absents,
a la vitrina un munt de plats...
i ja difunts, avi i àvia sepiats
presidint els nostres àpats.

Rajoles d’un blau portuguès
a aleatòries parets,
i arraconades a terra caixes
de cartró embalades.

Davant la llar de foc
una taula de fusta compacta:
bagul- sarcòfag ple de quincalla.
I al voltant un grans sofàs,
tapisseria verd caducada.

Surt l’escala pel darrera,
i porta al primer pis,
on hi ha una balconada
per mirar des de allà dalt
els caps que hi ha a la sala
o fer un discurs de gran alçada.

Guardats a prestatges tancats
llibres amuntegats,
pobres!..., mal col•locats,
poc assequibles, desordenats.


A la cuina, gran rentada,
i la feina organitzada
per a un sopar de gala,
que per suculent i apetitós
cal fer-li menció,
i també a la cullereta
de llarg mànec espiralitzat
forjat per un artista de l’anonimat.

I els experts en foc cremaren
amb eficiència inusitada
entre la fusta humida i corcada
factures i papers d’encàrrecs,
que aquella humitat de cementiri
i el fred de casa tancada
s’havien d’empènyer a fora,
que volíem el caliu
com qualsevol ésser viu.

La funerària, el preludi.
L’epíleg, tel•lúric,
com les galetes i el vi bo,
de la casa "popurri” el ressopó.






Paisatge de Terceira



Terra negra del volcà,
aliment per les falgueres,
sòl fèrtil d’unes vinyes
tancades, pobres i esquifides
que sobreviuen entre els murs.

Pedres velles de basalt
amuntegades fan fronteres
entre el verd allà al camp,
a les vaques posen límits,
fan del puzle un laberint,
van del mar mogut al infinit.

I als cims arrodonits,
presidits per les antenes,
anàrem nosaltres a guaitar
el paisatge entre boires d’oceà.


"Punta do Queimado"



A la punta do Queimado,
elevació de terra sobre el mar,
la perspectiva és fulgurant,
i un vigia d’hores mortes
controlava des d’allà mig oceà.

I si veia un cetaci
tant tranquil allà nedant,
la tensió feia esclatar,
que uns valents i d’altres pobres
l’anaven a caçar.

Catxalots i "baleneiros"
patiren tot l’horror
de la sang del sortidor,
dutxa roja de la mort.




Tallats



Quan el nostre coneixement del idioma portuguès
amb açorí accent
ens va permetre distingir entre
un "garoto",
un "pingao"
i un "galao"
quan ja sabíem què ens portaria el cambrer,
varem abandonar les illes
per tornar a casa i demanar
simplement un tallat,
un tallat amb poca llet,
un cafè amb llet en got,
i oblidar a poc a poc
un vocabulari que ja no ens hi serveix.

La Toscana (hivern 06-07)

Paisatge de la Toscana


Suau el relleu,
terra elegant de vinyes ondulades i oliveres
i torres amb vells palaus a cada cim.
Boscos de roures amb fulles d’hivern al brancam,
marró tacant les vores del gris- asfalt.
I pinedes petites esporàdiques lluny.
Línies de xiprers esvelts, alts i prims,
quasi negres posant verticalitats a l’orografia,
dibuixant camins i jardins a les finques.
Cel lluminós gris i blanquinós
lluint núvols un dia de fred tallant i sec.
I arriba el capvespre i es fa de nit
i arreu s’encenen grogues les llums
delatant vida interior als habitatges escampats pel paisatge.






Firenze


Arribar una tarda a Firenze,
i baixar de l’avió entre aromes d’oli nou
d’olives acabades d’esprémer.

Intuir un viatge de cap a la història,
immersió al passat:
l’aeroport és L’Americo Vespucci,
l’hotel es diu Malaspina
i les referències a Leonardo da Vinci són omnipresents.
Michelangelo, els Medici, Fra Angelico, Galilei,
les aigües tranqui-les del Arno sota un Ponte Veccio
amb raigs i llums de Nadal quan el cel s’enfosqueix.

I als quioscos de totes les places i cantonades,
en Pinotxo oferint nas a gent d’altres contrades.




Sentits



Prendre un capuccino davant del Duomo
gris i rosa i blanc, ratllat,
gegant sota un cel canviant.

Olor de cafè acabat de fer,
assaborir tot l’aire de l’espuma amb formes circulars:
cara de madona,
lluna pintada,
fulla de roure,
castanya torrada,
cor, flor, bombó d’avellana;
tirar-hi el sucre i remenar a poc a poc,
que el metall i la porcellana musiquen un so.

Ingerir-ho com la terra xucla gota a gota la pluja de tardor.




Siena


Balcons i finestres,
carrers laberíntics
entre places de marbres antics
palaus ducals i botigues de vi
i façanes de tots els tons:
ocres i torrats, terra de siena,
siena oxidat, grocs i torrats,
vermells de fang amb cornises guix blanc,
taronges cremats, cremes il•luminats...
Banderoles de les disset “Contrades” de la ciutat
entre làmpades de colors de flors
i bombetes de festa major.

I arribar la plaça dei Campi,
espectacular, retallada d’un segle antic,
irregular, terra inclinat, palaus gòtics civils,
font renaixentista de marbre blanc i aigua blava.



Lluna plena


La llum freda
de lluna plena
omplia el cel
damunt de Siena.

Semblava una nit de mentida
entre les torres de gestes antigues,
era la llum freda
de lluna plena.

FI