Encís madagascariensis

Encís madagascariensis





(imatges que han aconseguit entitat lletrada )








Agost 2006






Isabel Barriel






















I. Encís madagascariensis


Illa gegant,
seu d’espècies endèmiques,
flora i fauna espectacular,
barreja ètnica dels dos continents que uneix l’oceà,
i l’herència francesa: maigret du canard,
fromage i mousse au xocolat.

Llums voluminoses,
colors inversemblants,
matisos indescriptibles
i un vernís brillant de netedat.

Economia de subsistència,
subsistència humana de precarietat.

Vida tropical, ciclons, arbres màgics i gent amb dignitat.



II. Arbres

Imagina un paisatge amb volum i extens,
una estepa amb gramínies esgrogueïdes
i molts arbres esporàdics
amb troncs de patiments antics.

Carregats de dubtes alguns,
amb corbes que formen interrogants,
esvelts i sobris uns altres
que tallen perpendiculars l’horitzó,
baixos i esquifits alguns,
encongits per velles sequeres
o per un destí nefast.

Uns, amb fulles gegants.
D’altres, nus com la més crua veritat.

Imagina un paisatge que s’escapa cap el tard.





III. Costa del sud


Costa del sud, anant de Tulear a Ifaty,
poblats sobre la platja.
Cases vegetals, parets de fibra, sostre de palma,
nens i nenes pentinats pel vent,
arrebossats els cabells de sorra i sol,
cridaners petits coberts d’arena blanca.

Se sent que lluny,
allà a l’escull,
trenquen les onades
que arriben terribles i compassades.
Fons sonor, brogit marí,
remor de navegants i vells naufragis,
aigües braves de l’oceà Índic.





IV. Trencadís


Trencadís de miralls
mitges llunes escalonades,
corbes de nivell escapades dels mapes.

Arrossars omnipresents,
aigües per emmirallar els núvols del cel,
i atreure els martinets de plomes blanques.



V. Excursió nocturna


Per anar a veure animals només cal
una nit fosca a l’hemisferi austral,
un guia expert amb una lot gastada
i caminar per l’asfalt d’una carretera
llisa, negra i ben traçada.

A les laterals masses vegetals espesses
ens enfoca el guia ara un camaleó,
petit com el dit petit d’una mà humana,
ara una granota diminuta com l’ungla
del dit gran de la mà d’abans,
i un escarabat- girafa, i un insecte- pal
i els ulls rodons brillants i grans
dels lèmurs que ens estan mirant
des dels arbres més alts.

I rubrica el safari visual
la cua lluminosa d’un cometa celestial.



VI. Certes estampes

Certes estampes d’Alabama
es reprodueixen als carrers, als mercats
i a la costa d’aquesta illa africana.

Cossos elegants amb el ritme ficat al pas,
la pell de té, cafè o xocolata,
indumentària acolorida i variada,
barret afavoridor de palla
i el somriure acollidor a la cara.

I l’activitat en calma no para.



VII. Orquídies



Agost, hivern a l’hemisferi sud,
poca floració encara,
que fins la primavera no esclata.
Pengen dels troncs les orquídies.
Algunes, endèmiques.
Com la orquídia negra madagascariensis,
de color lila, planta epífita.






VIII. Postres


Banana nature,
banana flambeé,
banana caramel.
Ananàs nature,
ananàs flambeé,
ananàs caramel.

Dubtes i combinatòria
a l’hora de les postres
d’aquells menús afrancesats
que ens oferia en Ferdinand.




IX. Recordar una albada

Recordar una albada entre les boires,
capes espesses de buit jugant a amagar figures,
estratègia d’uns escacs dissenyats per la il·luminació
quan la bellesa matina i tot el voltant esdevé imatge de miratge...
Recordar els rostres de la rodalia,
amb expressions de cansament i d’alegria
portant al mercat tota, tota la collita:
alls relligats fent rams penjats de canyes,
tomàquets vermells diminuts dins de cabassos,
pebrots i indiscriminades verdures,
sacs d’arròs, d’herbes, de carbó,
fustes i troncs de totes mides...
I mentre desfilen persones i carretons,
desfilen pel camins i pels ponts a la distància més immediata,
lluny, molt lluny apareixen roques- muntanya de gran alçada
i a l’entremig, ni al fons ni al primer pla,
arbres com fantasmes i cases de fades entre capes ennuvolades.
La distància pren identitat,
la llum dona volum a qualsevol aparició,
tot sembla real dins d’un somni del que, tal vegada,
com que és tant d’hora, encara he de despertar.


X. Pel Canal de Pangalanes


Sortim del Palmarium navegant pel llac
quiet, tranquil, flotant.
I arribem al canal on l’estètica levita
silenciosa, calmada i sublim
feta llum entre l’aigua
i un cel de tarda transparent, infinit.
I la vegetació flotant s’apodera del canal
per posar un toc amb ses flors de color malva.


XI. Cementiri pirata a l’illa de Sainte Marie



El món vegetal s’ha fet jardí a l’illa,
no mancaran mai
flors als sepulcres dels pirates
i ses làpides ennegrides per segles d’humitat
contemplaran amb placidesa verdors vegetals.

Ens empeny l’ultima llum del dia
en fer la luctuosa i majestuosa visita,
el risc de foscor imminent ens posa pressa a les passes:
hem de jugar amb el nivell de la marea;
com que ara ha baixat es pot anar per una passarel·la
lliscosa i patinant feta de pedres i fang.
És un patiment constant,
és una feixuga marxa
per arribar bufant
al cementiri pirata,
aquell turó de llibre i de màgia
pintat de verd sobre un mar de plata,
amb vistes al cel que ens amenaça amb la nit imminent
més paralitzadora i de negror tancada
sense lluna mi estels, tan sols amb núvols grisos volàtils
fets amb els vels d’aquella princesa malgaixa enamorada
d’un aventurer que navegant pels oceans va ser pirata.

Fruir allà dalt de les visions més clares,
volar per la llegenda i haver de tornar al món real
per aquell camí tenebrós fosc i relliscant, ai!,
després de visitar amb afany el famós cementiri pirata.



XII. L’arbre del viatger


Arreu, com un vano obert
ballant el seu brancam
lentament sota el cel en calma.

És l’arbre de dues dimensions,
fulles gegants de bananer
i vocació de cantimplora,
doncs emmagatzema al seu tronc aigua
per calmar així la set dels viatgers assedegats.

És el símbol de Air Madagascar,
i en créixer de est a oest,
també fa funció de brúixola vegetal.


XIII. Tana


És Tana la capital de Madagascar.
Ciutat interior, allunyada del mar,
seu ancestral del misteriós imperi malgaix.
Com una mina a cel obert,
extensa, no te l’acabes amb una llarga mirada.
Té desnivells, molts turons, barris de ciutat marginada,
cases amb jardí d’un passat colonial cansades de lluir,
algun palau de memòria tronada,
restaurants d’alta volada,
edificis moderns d’alçada desproporcionada
i llambordes destarotades per caure a les cantonades.

Parc mòbil envellit
i pudor de pixum a bafarades.

La misèria i la vida agermanades.







XIV. Queden al tinter


Els baobabs nans,
els baobabs gegants,
les beines de la vainilla,
les orquídies florides petit comette,
la badia de Sant Agustí,
les cases amb rostre humà,
els camaleons de colors canviants,
la papallona nocturna més gran del món,
les diminutes plantes carnívores,
els ràpids blauets entre els manglars,
els abellerols que semblen pintats,
els zebús de presència constant,
els palafits al costat del mar,
la finestra geològica d’Isalo,
els cocoters, els rius i els llacs,
els pousse-pousse, transport de tracció personal
a l’estil més oriental,
els filets au poivre verd
avec frites sempre presents,
els cabassos i cistells de ràfia,
colors i textures, artesania en fusta,
la febre de l’or dels petits nous pobles del interior
amb mines de safirs estrenades fa poc,
les tortugues rescatades del consum humà,
l’aye aye estimat d’en Gerald Durrell,
i ses històries del “Rescat a Madagascar”.
I els minerals, i les libèl·lules, i tota mena de llangardaixos,
i les serps de colors safir i beril,
i el fang vermellós després de la pluja a ràfegues a la vora de l’oceà,
i les piragües per travessar a l’illa des Nattes per quatre rals,
i els bitllets d’ariarys bonics i amb franges brillants,
i les balenes que volen lluir els sortidors de dibuix d’infants,
i les llagostes que havies d’encarregar,
i les cerveses “Three horses”de mida familiar,
i les introduïdes espècies per cuinar
a un país ple d’espècies endèmiques a conservar.
Bosses de grans de pebre, clau, bastons de canyella i fals safrà,
sucre de canya amb extracte de vainilla i tota mena de sal.
Mel d’eucaliptus i buguenvíl·lies de tots els colors que es fan i es desfan,
i la flor de Pasqua de mida gegant i tots els verds que t’enlluernen,
i la desforestació de segles,
i el bosc primari, i el bosc secundari, i les lianes,
i un capvespre veient l’horitzó amb l’escala de colors
entre el bosc espinós,
i el bosc pluviós d’alguna reserva,
i aquells cocodrils del Nil introduïts ensenyant-nos les dents.
I un idioma de mots impronunciables per quilomètrics.
I uns barrets de disseny per les seves formes i additaments,
d’ús quotidià i elegància gràcil i extrema.
I uns mercats assortits amb ferros de forja,
fustes de palissandre,
fruites i hortalisses de nom misteriós,
filaments i grans i llegums i arrels i soques i pols
entre aliments i remeis màgics,
i sacs de carbó i feixos de llenya,
i roba apilada i eines pel camp i ampolles reomplertes de líquids estranys
com fluixos de fades, i amulets encantats.
I aranyes, i palmes i palmeres de totes menes i maneres.
I la Cascada de les Nimfes, màgia mineral amb decoració d’humitat vegetal.



XV. S’ha acabat


S’ha acabat el temps de la vainilla,
de jardins botànics pel carrer,
de cuques de llum amb la primera fosca,
d’un oceà que va i ve...

S’ha acabat buscar lèmurs pels brancams,
lesionar-te així les cervicals,
veure llurs equilibris i salts inversemblants
i els ulls tendres i incisius i interrogants.

S’ha acabat trepitjar (xop, xop)
la sorra tova que la marea abandona
i buscar petxines corals i alguna closca.
S’ha acabat sopar tant d’hora.



XVI. Reflexions post-viatgem


Surto al carrer i Barcelona està despintada.
Els colors, gastats, esvaïts, cansats, els hi manca intensitat;
pàl·lids i neutres els blaus del cel,
destenyits els abillaments i les pells i les cares de la gent.
Les mirades, sense propietaris.
Les expressions, ennuegades.
Músties les figures, arrossegades.



















FI