Nàpols i la costa amalfitana

Nàpols i la costa amalfitana
sota la pluja quotidiana

(hivern 2005/06)













I. Nàpols

No tenia la ciutat més històries per amagar,
tot era estampat a l’enreixat urbà
d’aquell cementiri de paraigües.

Cada racó un mirall d’esdeveniments,
cada cantonada un lloc per explorar,
cada llamborda un desequilibri,
cada plaça una excavació,
cada palau un luxe antic,
cada passeig un seguit d’aturades,
cada església una lliçó d’art,
cada jornada un munt de xàfecs,
cada pas moltes mirades,
cada barri una sorpresa,
cada dia il·limitada feina,
cada nit una fosca exhalació,
i a l’endemà, tornar a començar.



II. Sulfatares

Fuma la Terra
de manera extrema.
Treu fum per molts forats
malgrat la llei antitabac.

Fumaroles a cel obert
i una sauna de fa temps.

Sulfatares, olor d’infern.




III. Bressol de naixements


Al lloc del naixement dels Naixements
aprofiten els espais més adients
per ubicar-ne els micro- mons dels pessebres :

Les fonts del mig la plaça,
el passadís de les sagristies,
qualsevol capella d’una església,
i fins i tot una corba de la carretera,
al petit penya-segat rocós de la vorera.

I entre les innombrables botigues d’antiguitats
és fàcil anar trobant figures de totes mides,
a la ciutat un museu especialitzat,
i comerços monogràfics amb normalitat
entre clarianes ocupades per estols de visitants.

Bressol de naixements.



IV. Contrastos tèrmics

Vesuvi, volcà nevat,
cor i con,
con de terra congelada,
cor d’antiga erupció
de la lava en ebullició.

Veure’l des del tren,
fer-me’l meu a distància...


I a la vesprada,
entrar a la gelateria napolitana
al barri del Castell de Sant Elm,
desprès de veure la badia a l’hora d’entrellum...

Temperatura ambient a zero graus
per seguir passejant pel carrer llepant el cucurutxo.

Guants, gorra bufanda
i un gelat de xocolata i avellana
per recuperar l’energia del turista,
imprescindible cada dia per seguir guaitant.
el detall d’un paisatge gran.





V. Panorama

Esgarrapa el cel cada muntanya
i barreja la boira els contorns
mentre el mar amaga
els naufragis dels morts…

Majestuós el panorama,
sublims els núvols esculpits.


I massa curt el dia de llum solar.

VI. La costa amalfitana

Passejar tranquil·la la mirada
per la costa amalfitana
sota els vents, a l’ull de la tempesta,
rebent una pluja beneïda per la llum crepuscular
eterna d’una llarga tarda de judici final.

I entrar amb la foscor màgica a Ravello,
batallar contra les forces celestials
contemplant allà baix el mar mogut
sota la torre italiana de qui sap quan
que s’ubica a una cantonada de la plaça més gran...

Respirar humitat de gotes d’aigua que fan mal,
ficar els peus als inevitables basalts
mentre suren a l’ambient retalls de luxe cultural:
el festival anual de música internacional,
i la memòria presencial dels mites d’antologia...

Grieg, Ibsen, Caruso, John Steinberg
sobreviuen per les parets d’Amalfi, Ravello i Positano.

I un ambient literari regalat.






VII. Sibil·la


Passadís gòtic de l’antiguitat,
parets i sostres de grans lloses,
lloc on la Sibil.la endevinava
el futur dels visitants…

O els visitants del futur?

I des de dins del passadís
somiar que en sortir
es veu el mar i una illa al davant
entre els versos de Virgili.

I que el somni d’immediat
devingui realitat!





VIII. Capri

Anar a Capri és penetrar
en un habitat ideal.

És un mapa a escala humana,
és una illa per caminar,
un paisatge de muntanya,
que cau de sobte al mar.

Està el cel a tocar
i és la costa retallada
un paradís per navegar.

Evidències de tots el segles.
Als carrerons, el luxe quotidià.
Els jardins, mediterranis.
Les cases, per instal·lar-se ja...

Un somni a l’abast?
No és pas el cas!

I el palau imperial de Tiberi,
que contempla des del cim
les harmonies del desnivell
i les ruïnes de la història.



IX. Flora


Roures, pins, xiprers,
llimoners i tarongers
emmarcats per la flor de l’atzavara.

Margallons entre falgueres,
malva-rosa amb aroma de llima
fugint de les tanques del jardins...

I el mar, entre esculls i farallons.
I un cel gris fins al infinit.


X. Concerto di capo d’anno

Començar l’any sentint Strauss
a la basílica romànica d’Amalfi
sembla un fet de bon auguri.

Caminar després per la ciutat,
tota port i catedral,
que va ostentar la capital
de la República Amalfitana.

Dinar productes del mar
sota una cúpula medieval...

I seguir pels carrerons
respirant l’ambient intemporal
de la història napolitana.







XI. Territori luxós

Territori luxós,
palaus d’intenses lluminàries.
pèrgoles jardins i miradors.

Soledat de grans senyors,
batejada amb el silenci del lleure etern.

Parafernàlia arquitectònica
ubicada a un paradís natural
amb precisió mil·limetrada.

I vents de mar.
I illots aïllats.
I les sirenes ja absents...



XII. Pompeia

El Vesuvi presidí el final de la ciutat sencera;
ara és tot un decorat d’estil molt pompeià,
columnes, atris i murs de palaus,
les tavernes i el mercat,
cases nobles, mòmies calcificades,
mosaics per il·lustrar llibres de regal,
els teatres per actuar.

I els carrers tal qual.

Un dia silenciós gairebé fosc (avui)
em remet als crits més estorats (ahir)
d’uns habitants atrapats per l’erupció:

Una falla a moltes vides,
un final inesperat.
Un adéu per sempre,
moltes morts sense comiat.

Un escenari per especular,
ambient de novel·les romàntiques,
decorat per films realistes,
i d’històries de romans.


Isabel Barriel
Gener 2006